Maduixa Teatre torna a confiar amb les xanques per persuadir, amb una coreografia molt expressiva les sorpreses en l’emigració. Un viatge fet per quatre dones que es troben al camí i que el comparteixen. I que s’ajuden. I que s’il·lusionen. I que lluiten davant les primeres adversitats inesperades. Més enllà del desgast físic per arribar a un destí somiat (en el que esperen trobar la prosperitat per a la seva família), cal sobreposar-se al despropòsit burocràtic que posa traves al seu dret a viure, treballar i descansar en una plaça acollidora.

Si a Mulïer, Maduixa Teatre ja va fer un preciós treball coreogràfic que ensenyava les dificultats per a dignificar el paper de la dona a la societat (també amb xanques i al carrer), ara la proposta és doble perquè són immigrades/ exiliades les dones que demanen el seu dret a ser respectades. Sense ni una paraula, només amb l’expressivitat i amb un vestuari neutre que evoca a l’Orient Mitjà o a l’Àfrica (pel mocador com a turbant i perquè entren carregant les xanques al cap, com si dugiuessin un cubell d’aigua cap a casa) relaten amb el moviment, les caigudes i les tornades a aixecar. Les ajudes entre elles per anar superant cada còdol del camí. Hi ha una dignitat i il·lusió que recorda al Camí a l’escola de Campiquipugui (Premi de la Crítica de teatre famliar 2020). La valentia per lluitar honestament i per no oblidar ningú al darrera. Maduixa teatre ja ha treballat també en el que evoca al treball infantil a Lù. En aquell cas és el joc i el ball el que evadeix de la repressió que pateixen. Una peça que insisteix en els més febles i que busquen formes de supervivència anímica. Maduixa Teatre construeix uns personatges que s’encoratgen entre ells. Que són tota una pastilla d’empoderament i resiliència. La seva energia (el treball és de notable desgast físic però saben concentrar mot bé la força per no excedir-se en les formes), sí, contagia.