La companyia Maduixa torna a pujar sobre les xanques. Després de Mulier, la proposta sobre la violència de gènere que els va valdre el Max de carrer, repeteixen fórmula per parlar ara de les migracions.

A l’inici de l’espectacle, les quatre intèrprets arriben des de punts diferents transportant les xanques en equilibri sobre el cap. Un cop al centre, veurem com se les col·loquen, s’alcen i comencen el seu moviment bressolar sense deixar la coreografia. La peça les manté en un camí constant, topant-se amb tot d’obstacles que intuïm tot i la seva invisibilitat. Salten, caminen, corren, cauen i s’aixequen i es balancegen en moviments pendulars com les onades. En una potent última part, fins i tot s’atreveixen a dansar sobre una sola xanca, mantenint en tot moment la coordinació grupal.

Al virtuosisme i a la poesia visual se li ha de sumar una altra de les característiques de la companyia: l’emoció de les intèrprets. Així, acompanyades per la música greu, veurem en els seus rostres la por, el cansament, el suport mutu i la força per seguir intentant-ho. Aquesta manera d’encarar les peces les converteix en una molt bona opció per al públic menys aficionat a la dansa, que a través de l’empatia pot deixar-se portar més fàcilment pel moviment. L’energia, el dinamisme i l’espectacularitat fan la resta en una peça amb diferents capes que resulta atractiva per a totes les edats.