Ibrahima Diallo posa el cos i la paraula i el públic comprova com la realitat d’aquest mirall cru escup carretades de vergonya. Occident se’n despreocupa, però el dolor que provoca la seva inacció és delictiva. David Font i Adrià Aparicio troben una nova manera de despertar l’ànima dels espectadors, amb la senzillesa de la veritat, tot embolcallat amb l’èpica dels rècords personals, com si la humanitat fos més amable pel fet de creuar tres cops nedant el Mediterrani o pujant i baixant l’Everest més de pressa. Els èxits esportius tipus Red Bull poden donar excelses imatges però, en realitat, tapen o silencien el, dolor diari d’una insolidaritat que no se sap resoldre.

Sol Picó va estrenar Halab (Sismògraf, 2016) una experiència en què ballarins movien una barca i representaven el risc de creuar la Mediterrània per arribar a Europa. També Mos Maiorum es van estrenar amb el seu documental homònim sobre les dificultats per accedir a Europa des de la ruta de Ceuta i Melilla. O Ferran Joanmiquel va posar la veu d’un gos del Gurugú (El rey del Gurugú) que comprova com onades d’immigrants proven de saltar una tanca davant la violència impune de la policia marroquina i espanyola. Paisatge Als Ulls (P.A.U) també cantava la por del viatge i, posteriorment, la seva integració a la comunitat catalana. Sovint, amb més recels que confiança. Georgina Latre, que va anar de refugiada a un campament al Nor de Grècia, en va extreure dues propostes: Kalimat, en què els mateixos joves del campament hi participaven a distància o l’Alhayat, al Maldà. Les veus no deixen de ressonar, però la realitat és que la reacció a la indignació que provoca veure aquestes finestres a la buidor encara és petita.

La dramatúrgia de Meta parteix de l’èpica de David Meca, el nedador de fons que es posava reptes impossibles per guanyar-se el patrocini d’empreses. A Dialllo no li interessa la ruta que Meca va fer amb les grillets als peus des de la presó d’Alcatraz, a la Badia de San Francisco, el 1999. Es fixa en el seu repte de travessar l’Estret de Gibraltar nedant. Només 14 quilòmetres, aparentment fàcils de creuar per a un fondista d’alta mar. Però aquesta mateixa distància és la que provoca milers de morts cada any. L’actor narra amb imatges dels telenotícies i retalls de diaris projectats a la base d’una canoa sense motor que fa de pantalla la proesa de Meca. Ho fa, però, des de la contenció, advertint de les denúncies de trampes que denuncien alguns periodistes. I amb el somriure, esgotament o indignació del nedador sabadellenc davant de les adversitats. No s’entreté a recordar la vergonya del guineà Eric Moussambani en els Jocs Olímpics de Sydney, 2000 en la prova de natació. Una altra trompadaque, tot i la bona intenció, va provocar un contracte i una campanya publicitària vergonyant.

La força està quan Diallo, després de detallar, l’èpica de Meca, assegut sobre d’una boia s’exposa com a exemple de persona que ha aconseguit sortir menor d’edat del poblat del Senegal. Va fugir en veure que les màfies prenien les barqca de la família i ferien el seu germà per convertir-la en vaixell de mort d’immigrants cap a Europa. Ara, després de dos anys de trajecte incert i, cinc més voltant per Europa, ha arrelat a Catalunya. Ell no té hemeroteca, ni vídeos gravats a la nit en alta mar. Simplement, hi posa la vida i s’ofereix a què el públic pregunti tot allò que vulgui saber. Una honestedat que desarma. I que obliga al fet que la denúncia de tots els seus amics i coneguts morts en el trajecte cap a Europa tinguin una justa i sorollosa resposta.