L’encert de plasmar dibuixos de la mateixa Mercè Rodoreda (que ha reproduït Eva Fernández) ens remet a les obres més fosques i inquietants de Rodoreda com La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra. Aquests dos contes els deuria escriure en un moment de desencís, de desengany. Europa havia vençut el feixisme. Però el franquisme continuaria actiu tres dècades més. Despres de l’entusiasme republicà, de la potència de Catalunya i els seus intel·lectuals, aquest exili és fred i ben poc acollidor, carregat de desconfiances, de desengany amb l’esperança. És el to que transmet l’obra ja des de les primeres coreografies en què, els caminar quasi mecànic s’atura només per a fer-se abraçades de consol, mai de felicitació.

La proposta de recuperar dos contes, escrits a París i a Ginebra, durant un exili precari, transmet aquella fredor del que se sent desemparat. És una peça carregada de sensibilitat, amb espurnes brillants perquè els personatges respirin un cert alè d’esperança. Però que sucumbeixen en la buidor de saber-se oblidats. La introducció als dos contes parteix de la tesi de Mercè Ibarz, estudiosa de l’escriptora, que justifica el títol. La peça, senzilla i directa, permet que es pugui fer de gira coincidint amb els 40 anys de la mort de Rodoreda en aquells municipis on no arribi l’ambiciosa i coral relectura de La plaça del Diamant, que després de fer temporada al TNC té prevista una notable gira.

L’espai buit juga a favor d’aquesta incertesa, d’aquesta desorientació constant. Molts exiliats confiaven que el franquisme cauria amb la derrota del feixisme a Europa, i no va ser així. Segurament, aquest cop a la moral devia afectar-los tant o més que la seva dificultat per sobreviure: reconstruir-se havent d’amputar els elements tangibles de la infància i protegint-ne els records, com la protagonista de Paràlisi. Per contra, patir les privacions als camps de concentració obligava a conviure amb la mort de veïna i debatre constantment si tenia sentit sobreviure sent l’ombra del que s’havia estat. El confinament obligat de Nit i boira (que coincideix amb el nom que els nazis van posar a l’operació de desaparició dels jueus i altres desafectes del règim) ressona a La fundación de Buero Vallejo.