El Niño de Elche (Elx, 1985) té un magnetisme amb el seu cante experimental que casa perfectament amb el baile d’Israel Galvan (Sevilla,1973). Ells diuen que són bessons. En part, deia Jordi Coca arran de la seva darrera dramatúrgia a La Gleva (Shakespeare i Beckett: Maleïts bessons) tots som germans perquè compartim uns fets principals: tots naixem i morim. Però, és cert, entre aquests humans que exprimeixen l’art fins al límit, hi ha una relació molt especial. No és el primer cop que treballen junts. Ja van fer una incursió a La fiesta. Però, en l’estrena al Grec, es veia com una mena d’assaig, tot per enfilar, pràcticament. Ben diferent és aquesta presentació. En què, tot i que té una base musical molt més potent que les habituals de Galván (i, sovint, del mateix cantaor Niño de Elche, per estrany que sembli) hi ha una escolta fina. I un moviment molt acurat.

Les dues parts són ben diferenciades de la peça (i ben desequilibrades). Ensenyen una part més blanca, de joc, de provocació I una altra, de negra, en què hi ha una major profunditat (però sempre capaços de portar l’extrem al ridícul). El flamenc hi és però, sovint, en buit. Perquè el Niño de Elche canta solenciant alguns versos, algunes notes i deixant que la melodia ressoni per la ment de l’espectador. Ell punteja els fi de vers, com qui marca el mínim perquè hi hagi la màxima llibertat. i Galván ho ompla d’imatges, i de percussio amb el seu zaparteado. És com un canari que juga amb els elements que té a la gàbia, desprocupadament. Movent amb petites puntades, caixes i tarimes rodones microfonades. I, cap al final, balla sobre la sorra, amb una sonoritat que recorda als números mítics de Camut Band (Sonoritats), però sempre amb unes cames rapidíssimes i uns braços, angulosos, que marquen límits i alhora, projecten línies a l’infinit.