Màtria

L’Escenari Joan Brossa ha tingut l’encert de tancar la temporada amb Màtria de Carla Rovira, un dels èxits de Fira Tàrrega 2017 que va poder veure’s també al Temporada Alta del mateix any. La peça, que va obtenir el Premi L’Apuntador 2017, planteja la qüestió de la memòria històrica —personal, familiar, col·lectiva— però també reflexiona sobre la legitimitat i la perspectiva d’una creadora d’avui dia per abordar-la.Segons explica la seva autora, l’espectacle Màtria s’havia de titular inicialment Causa 277. I és que 277/39 és el número de l’expedient del seu tiet avi, Enrique Isart Alonso, condemnat a mort el 14 d’agost de 1939, “Año de la victoria”. Carla Rovira Pitarch —és important reivindicar el seu cognom matern— recerca i comparteix les històries de la seva família apel·lant a la memòria col·lectiva que ens ha estat escamotejada pel poder. La creadora comença volent reconstruir la imatge d’un màrtir afusellat pels feixistes, i acaba girant l’esguard envers les dones de la seva família. Així doncs, el tema de la seva obra el troba capbussant-se en la investigació i ampliant-ne el focus.L’espectacle combina diferents llenguatges i els mescla produint sorpresa, humor i emoció. El dispositiu escènic compta, en l’apartat escenogràfic, amb un espai circular, un terra de suro que simula —cal emfasitzar la idea de representació o de veritat construïda— la “tierra seca, tierra estiércol” abocada sobre les fosses comunes del franquisme, i un doble cercle de cadires disposades al seu voltant; al bell mig, una làmpada de sostre amb càmera incorporada resta suspesa un pam per sobre d’una taula de fusta que sembla disposada a acollir qualsevol mena de ritual. El vídeo inicial en blanc i negre, material d’arxiu sobre la Guerra Civil i la victòria franquista, està editat amb una veu en off d’allò més càustica, que il·lustra amb un profund sentit crític l’hivern permanent que va començar l’any 1939. Així, per exemple, se’ns diu —amb incisiva, amarga ironia— que els feixistes, pel fet d’anar tot el dia amb els braços alçats, eren incapaços de conrear la terra, de signar pactes i d’abraçar. L’actor Marc Naya Díaz se’ns adreça i es presenta com si fos Carla Rovira, la creadora de l’espectacle; immers en aquesta impostura, arriba fins i tot a entrevistar el superego de la creadora per Skype, de manera que el veiem parlant-se a si mateix, duplicat en pantalla. Tant en carn i ossos com filmat, l’actor assumeix, parodiant-los amb afecte, els gestos i tics de la creadora, i vehicula les seves idees i propòsits. El cross-casting —un home interpreta una dona— funciona com un dispositiu que permet subratllar la qüestió del gènere, així com el binomi realitat-ficció. Mitjançant aquest mecanisme, a banda de conjurar la vergonya narcisista que suposa ocupar l’espai públic amb una història familiar, la creadora incideix en la naturalesa de representació del fet teatral; a més, plasma escènicament que l’espai públic és dels homes, fins i tot quan podria semblar el contrari, i explicita que, com a dona, ha hagut de conquerir de manera conscient, audaç i esforçada la centralitat a la vida i a l’escena.Un punt d’inflexió clau es produeix quan la mare de Carla Rovira, asseguda entre el públic, surt a l’arena teatral. Ángela Pitarch Isart pertany a la generació de l’innombrable, segons definició de la seva filla, que, com a neta de supervivents de la guerra, s’inscriu en el terreny de l’impensable. L’àvia Tránsito i el germà d’aquesta —el tiet avi afusellat— romanen en l’àmbit de l’indicible. S’inicia tot un diàleg intergeneracional entre mare i filla; si aquesta li retreu el silenci o l’opacitat i l’acusa de restar petrificada, Ángela la rebat amb sorna, titllant-la de comediant que no sap res de la vida. La interacció entre elles desprèn una gran complicitat i autoironia. Una cançó republicana fa de frontissa amb la segona part, marcada també per un joc de llums d’allò més efectiu i per la irrupció de Rovira en escena. Ángela i Carla, mare i filla de veritat, transiten per diferents èpoques i van assumint successives, fugaces identitats, corresponents a les dones de la família. La maternitat és el fil que lliga les quatre generacions: Virginia, Tránsito, Ángela, Carla. També hi té molt a dir una Verge triganera que ens transporta a l’atmosfera timorata del franquisme. Es llegeixen documents tan estremidors com la condemna a mort d’Enrique Isart o una colpidora carta a Carmen Polo. Destaca igualment la inclusió d’un breu i sorprenent fragment teatral, pertanyent a una obra inèdita escrita per la besàvia de Carla Rovira; aquesta darrera, interpretant-se com a directora escènica, fa ressonar el llegat de Virginia. Amb totes aquestes figures interposades, la creadora s’interroga sobre la posició o el lloc que ha d’ocupar a l’hora de relatar una història familiar de guerra i repressió. Tots aquests artificis venen a confirmar fins a quin punt les generacions hereves d’una memòria traumàtica necessiten acudir a la manipulació o reelaboració artística per abordar uns fets no viscuts; també incideixen en el caràcter conflictiu i mediatitzat d’allò que Marianne Hirsch va definir com a postmemòria. Davant la pregunta ètica sobre la legitimitat per parlar d’un trauma històric heretat —interrogant que planava també sobre Vino lunar, una proposta molt honesta d’Albert Tola i Cia. Nigredo que es va poder veure el maig passat al Teatre Tantarantana—, la resposta, en el cas de Rovira, sembla trobar-se en el procés mateix d’investigació. Les dades, documents històrics i materials biogràfics —cartes, fotografies, arbres genealògics— confirmen la veracitat dels fets narrats, però són sotmesos a un procés d’hibridació i resignificació. Enfront de la impossibilitat de recuperar els ossos, Rovira rescata les històries, de la mateixa manera que Societat Doctor Alonso a Y los huesos hablaron (2016) es va proposar desenterrar paraules. S’incideix en el sagnant silenci familiar, que omet el conflicte i no vol saber de bàndols o ideologies, i també en la granítica burocràcia estatal, apuntalada sobre una llei que conceptua els cossos com a patrimoni privat, encara que es trobin dins una fossa comuna. Màtria no només aborda la (des)memòria col·lectiva i indaga el passat familiar, sinó que també reflexiona sobre les atribucions de l’art, el paper de les dones a la història i qüestions identitàries diverses. Per a Carla Rovira, l’espectacle és allò que passa durant el procés de creació i d’assajos —vegeu l’entrevista que li va fer Oriol Puig Taulé—; per això, no contempla deixar-ne fora les reflexions sobre el treball artístic i l’ego autoral. És al llarg del viatge creatiu que arriba a la troballa o revelació que val la pena compartir. En aquest cas —en aquest procés—, va descobrir que allò que li interessava exhumar no eren tant els ossos dels màrtirs de la guerra com les vivències de les dones, sistemàticament menystingudes i marginades; que, entre tantes pàtries, volia reivindicar la Màtria. A través de l’exploració dels marges de la història, Rovira escenifica una presa de consciència. El que comença essent una recriminació al silenci de la mare acaba convertint-se en un sincer exercici d’empatia i en un homenatge. Per entendre això, cal arribar fins al final i escoltar el preciós, commovedor testimoni que clou l’espectacle.Crítica publicada a Núvol el 26 de juny de 2019

Carla Rovira és una artista insobornable. Que s'entossudeix en un tema fins que aconsegueix que la mare surti d'actriu a escena.  Que gosa donar una informació aparentment nociva a la canalla perquè creixin sent responsables (Most of all, you've got to hide it from the chicks). Ara s'enfronta a la memòria històrica, arran del judici  i execució d'Enrique, un tiet avi seu. Ho fa sense obviar la primera persona del singular. Jugant a què la Carla entrevisti la Carla i que cap d'elles sigui la pròpia artista. És un joc de miralls que podria marejar però que, en escena esdevé útil, lúcid. Probablement, a mesura que avancin les funcions (des d'aquesta mateixa estrena a Tàrrega) es  vagin tancant els quadres, ajustant-los de temps per aconseguir la màxima intensitat. La veritat és que, amb poc més de 90 minuts, Màtria passa per molts estadis, reals i fantasiosos, en els que el públic s'hi troba seduït, com si es trobés enmig d'una dolça teranyina textual. L'obra sap entrar i sortir de la Veritat per transmetre una realitat nova, la de la representació: els temps (passat, present, futur) aix-i com les generacions familiars es confonen en una mena de barreja impossible en el que la mateixa artista reconeix la falta de sensibilitat en voler estudiar el cas del seu "heroi" familiar (en realitat, víctima arbritrari que el seu propi germà no va ser capaç de defensar al 1939) i obviar els casos d'històries amagades, tapades, de totes les dones familiars. Volia parlar de la conseqüència de la guerra d'algú que ho havia patit i havia obviat la branca paterna on encara viu la seva àvia, que recorda la seva vitalitat per aconseguir els productes bàsics per sobreviure durant la guerra.Carla entra i surt. Enreda l'espectador en una històrica carregada de documents, de referències, d'empaties, de silencis. I, al final, descobreix, a part de la falsedat de la transició democràtica (algun cop amb una ironia punyent "se dijo Alzamiento Nacional porque todo el mundo levantaba los brazos", sigui amb la salutacio feixista o declarant-se vençuts), que la Veritat pot estar al costat i ningú és capaç de veure-la. Sense els ossos del seu tiet avi, amb la seva història explicada a pedaços, finalment redimeix la recerca amb la veu coratjosa de la seva àvia. Gir radical i coherent a la seva trajectòria. 

(...)Màtria es un espectáculo documentado, muy bien documentado. Nada de fascímiles de poca monta, aquí hay un proceso de investigación previo y propio, de la familia de la Carla, que daría para más de una obra. Una historia particular la de Enrique Isart, tío-abuelo de Carla, fusilado por los franquistas con 23 años. Partiendo de este caso concreto, la historia pasa a ser general. Las reflexiones entorno a su vida y muerte nos hacen reflexionar sobre que no fue un caso único.Los espectáculos de Carla Rovira tienden a congujar la realidad más seria con el humor. Por eso tras un inicio más parecido al teatro documental, que se irá percibiendo a lo largo de la obra, la pieza gira hacía un tono más casual y humorístico con la parte del Skype. El contraste entre el mundo de entonces, representado en forma de las cartas de Enrique, con el de ahora vía videoconferencia pone al espectador en la tesitura de que no será el mismo 'cuento' de siempre.Otro acierto, que al principio puede resultar extraño, es convertirnos todos en femenino genérico. Un toque de frescura y naturalidad, humor y reivindicación a partes iguales. Porque Màtria es una historia de mujeres. Las de tres generaciones pasadas, algunas ya muertas otras vivas, que cargan el peso del silencio. De callar lo que saben. Dos de ellas en escena. Magnífica la incorporación de la figura materna dentro de la obra. La naturalidad del momento es tan aplastante, que te llegas a preguntar si siguen un guión o si es lo que les sale en ese momento.A pesar de todo ello y de que el punto de partida sea el adecuado y sorprenda, el final no es el adecuado. Una vez destapadas las cartas. Las dos últimas escenas finales quedan como un pegote con respecto al resto de la obra. La historia de Genoveva, más allá del valor sentimental, no sería conveniente que pasara del mero titular, ya que no aporta nada al conjunto de la historia.El espacio escénico en forma circular, donde al entrar parece que se va a celebrar un ritual, es ideal para que tu atención sólo se fije en la escena. Durante 80 minutos sólo existe la historia de Enrique, la historia de la familia de Carla. Màtria es un dramaturgia de memoria, feminista, un diálogo intergeneracional lleno de preguntas sin respuestas y lo malo es que el tiempo no pasa en balde y los testimonios caerán en el silencio para siempre. De momento ya tenemos una historia, la de Enrique Isart Alonso, ¿quién es la siguiente?