CRÍTIQUES

VALORACIÓ
8
Sacrifici atemporal
Publicat el: 20 de juliol de 2024
CRÍTiCA: Mascarades. Betty Tchomanga
Betty Tchomanga té una notable habilitat en connectar. Amb el més enllà, amb la tradició, però també amb el públic. Viatja de la vulnerabilitat a una mena de sobreseguretat, per sobre dels temps, esdevé quasi immortal i etèria, intocable, quasi destinada com a tresor de bons auguris. Ho explica amb la seva dansa i, efectivament, es confirma amb la sinopsi en la qual es dóna a conèixer el mite de Mami Wata.
Tchomanga, emergeix quasi amb els ulls en blanc, com drogada a punt d’un sacrifici. Ella se sent vulnerable i s’arrauleix amb moviments repetitius acompanyat d’una música electrònica i un ressò de tambor rítmic. Situada en aquella mena d’altar, les cames amagades sota el groc de la capelina remet a una mena de sirena indefensa. Allà, però, es produeix la transmutació en un ésser, ara molt més valent, que s’encara amb el públic.
Per respondre al mite de cara més blanca que el cos, la ballarina s’ha pintat de negre braços i ventre, i, amb la suor, va tacant la capelina de l’inici i la samarreta més clara. Hi ha una sensació d’una invocació, com els exorcismes que Jacint Verdaguer en seria secretari i que CaboSanRoque van expressar a Dimonis. És una peça petita, però intensa, d’una càrrega ritual, ancestral, amb un cos que busca l’esgotament i que, al final, fa un darrer gir d’apropament al públic com incitant-lo al seu ball etern, entre la Vida i la Mort, el desig i la culpa, la generositat i l’egoisme. Trasbalsa i se t’emporta.
CRÍTIQUES RELACIONADES / Mascarades. Betty Tchomanga
TÍTOL CRÍTiCA: Betty Tchomanga encarna un pont mític entre Àfrica i Occident
PER: Júlia Vernet Gaudes

VALORACiÓ
9