La creadora francesa de pare camerunès parteix de la figura de Mami Wata, sirena o divinitat de l’aigua de la religió vudú, provinent de les costes oest d’Àfrica, com una excusa per endinsar-se en el vincle entre Àfrica i Occident a partir de la Història colonial. A Mascarades,  Tchomanga proposa al públic fer amb ella un viatge d’exploració a les profunditats dels propis ancestres, incloent-hi també l’ancestralitat mítica de les divinitats eternes. Així doncs, se’ns presenta un ésser estranyament monstruós i seductor alhora, però també poruc i atemorit de l’exposició a la mirada aliena i la dominació. Però com un esperit lliure i valent, assumint la identitat entre creadora i intèrpret, l’esperit de Mami Wata s’obre pas a través la transformació i la metamorfosi encarnades per Tchomanga en cos i ànima, com podem percebre per la seva mirada. Una mirada que no deixa de dirigir-se al públic en cap moment, sinó que es fixa sobre l’espectador com dos focus de llum més que no s’apaguen mai; correlat de la forta presència escènica de la intèrpret.

Un cop plantejat l’ésser mític, a nivell coreogràfic, la creadora se centra en el rebot, el petit salt vertical repetit que, sense separar-se mai del terra, situa a la intèrpret en la verticalitat i la immobilitat d’un punt fix a partir del qual es desenvolupa la dramatúrgia de l’espectacle. La repetició sostinguda del rebot, que involucra tot el cos, inclòs el rostre, és el motor de la metamorfosi interna de la intèrpret; mentre que la veu (consultoria de Dalila Khatir) acaba de donar vida a l’ésser mitològic encarnat en escena, una veu entretallada i aparentment arbitrària alhora, com si es tractés de la veu dels ancestres i la diàspora africana. De fet, tant el rebot com la veu generen una imatge borrosa en tot moment; mai podem veure ni escoltar amb claredat, sinó que només percebem la reverberació d’una imatge desenfocada, perquè en el fons, allò misteriós i obscur del que és imatge es troba en transformació i transició constants.

Tchomanga ens proposa donar l’oportunitat al cos i a la veu, de trobar els propis fantasmes i els seus canals d’aparició per donar pas a quelcom que va més enllà de la mateixa intèrpret i el públic mateix que la mira; deixar-se seduir pel desconegut i diferent. S’agraeixen propostes com la de Betty Tchomanga no només per la innovació en la recerca coreogràfica i escènica, sinó per la consistència de la proposta completa tant pel que fa a la coreografia, la dramatúrgia, l’estètica i el concepte. Esperem tornar-la a veure per Catalunya aviat.