La temporada passada al Teatre Lliure vam poder veure una de les produccions, El Rey, obra escrita i dirigida per San Juan i protagonitzada per ell mateix, Guillermo Toledo i el magnífic Luis Bermejo en el paper de Borbó. Entrevistes, discursos, fragments de memòries i llibres sobre política per trenar un discurs crític amb la Transició i la figura del monarca Juan Carlos I. Informació i document pur i dur al servei d’un teatre d’espai buit on el treball actoral és la clau per atrapar l’espectador.

Amb el mateix estil i línia de treball −procés de documentació exhaustiu que es transforma en una dramatúrgia contundent− ens acaba d’arribar Masacre, un teva-meva d’Alberto San Juan amb Marta Calvó. Dos temps que es creuen, l’actual protagonitzat per una parella de classe mitjana que ha vist com igual no era allò de la casa als afores i els nens el que calia per ser feliç, i la història de fons, torpede directe a l’estructura del sistema político-econòmic espanyol. Un recorregut per la història des de la incipient burgesia industrial i bancària del segle XIX que ha crescut i s’ha multiplicat dominant l’economia i també la política segons la seva conveniència, a més de guanyar títols nobiliaris per obra i gràcia de Franco i continuar en plena forma després de ser rescatada de la crisi per l’Estat.

Una direcció àgil en una posada en escena dominada per l’acurada il·luminació de Raúl Baena, que marca el canvi d’espai i d’època transportant l’espectador sense que gairebé ni se n’adoni. Teatre de combat, necessari i que manté l’espectador ben atrapat malgrat que perd efervescència a la recerca d’un final poètic prescindible. Missatge ben transmès gràcies a les interpretacions, especialment magistral la de Marta Calvó, a qui enyorem als escenaris catalans. L’actriu aconsegueix dominar la funció durant tota l’estona i brillar en algunes escenes, entre les quals destaca la que interpreta el dictador Franco només, amb un canvi de veu i de gest.