Hi ha el somni americà (aquell que qualsevol persona, si s’ho proposa, podrà prosperar fins allà on vulgui). I hi ha el somni espanyolíssim (aquell de creure que el progrés de la societat permetrà a tothom a gaudir de molts millors condicions de vida amb una ajudeta d’una hipoteca i especulant amb la fancia de l’avi, el pis de la tieta o el cotxe del germà). Aquests són els tòpics que patinen. En realitat el somni espanyolíssim està limitat a un grup ben reduït. Alberto Sanjuan en fa un retrat esfereïdor. Dels que desperten l’espectador de la inòpia i obliguen a revisar els privilegis d’uns i les necessitats dels altres. Aquest grup correspon a unes determinades famílies d’empresaris que sempre suren. Que saben eternitzar-se en les cotes de poder (sense necessitat de patir la tirania de la política, dels compromisos amb la societat ni les maleïodes hemeroteques).

Com són famílies que operen en una certa obscuritat, no salten al món de la popularitat. Prefereixen viure en les residències allunyades de la capital, amb piscina comunitària i assegurança privada. Per això, és molt encertat donar el protagonisme a una parella d’una aparent classe mitjana (inversors de banca dels diners dels més potentats). De la seva seguretat insolent i estirada, van emergint unes ombres d’una família en descomposició. D’una riquesa falsa, que perilla amb un sol cop de vent, que tremola per la prma de risc. Evidentment, la docmentacio de les història dels grans bancs és l’espai on es mouen aquests personatges. Sanjuan i Marta Calvó saben transformar-se en els personatges més sinistres (Franco, Aznar…) sense donar temps a què s’empatitzi amb ells.

La producció del Teatro de Barrio lliga molt bé amb altres peces de la seva sèrie: Ruz-Bárcenas, El rey, Autorretrato de un joven de capitalista español o darrerament España ingobernable. Teatre de trinxera que vol empoderar l’espectador. I que vol ser honest des de la tarima privilegiada de l’escenari.