Lara Díez Quintanilla ensenya, sense pudor, la vitrina de casa seva. És una estanteria on guarda, en funció de la connexió més o menys propera amb qui li hagi aportat l’objecte, els regals de casaments, bateigs i viatges a l’altra punta del món. El muntatge tanca un cercle o millor, permet que El fil invisible familiar (el conte de Viu el Teatre ho narra en clau de musical familiar) faci una torsió més en aquesta espiral salomònica a l’infinit. L’autora és amant de les històries de casa, dels records mínims que esdevenen categoria i identifiquen els caràcters des de la seva besàvia Rosario fins a la seva germanastra petita. L’autora sent predilecció per l’àvia Mary, a qui li va dir algun cop que mai es casaria ni tindria fills. Ara, embarassada, ja entrada al tercer trimestre, li dedica aquest sentit  homenatge fins al punt que la fa protagonista. Així, es marca una distància amb ella mateixa i pot definir-se com li devia advertir la seva àvia. En el fons, Mary es projecta en els reptes de la neta, perquè enveja i celebra que hagi pogut desenvolupar la vessant artística quan ella no en va tenir oportunitat.

Si Díez Quintanilla sovint s’ha mogut en camps abstractes per parlar dels suïcidis (El Sensespai), la reivindicació d’una comunitat femenina (Eufòria) o de la consciència i la transcendència agònica (La nostra parcel·la), ara baixa al món concret. L’autora, directora i actriu apel·la al seu lleidatà que barreja amb el castellà (quan trasllada la història a l’Aragó) o al català central barceloní, molt puntualment. Aquest món concret, amb instants d’amargor còmica, evoca a un dels seus primers textos (Herència abandonada), en què es narra una història concreta en un espai que van apareixent fantasmes i enveges familiars.

El problema del muntatge és no atrevir-se a fer net, a no deixar que sigui el públic que tanqui el cercle i voler fer-ho des de l’escena amb un final excessiu. És com allò de l’estanteria que hi ha un dia que ja no hi caben tants imants i records i cal decidir quins són els que contenen més soroll i excés que no pas contingut. Sap greu baixar al contenidor de rebuig rampoines que algú estimat devia obsequiar amb la millor de les intencions. Els elements que representen cada personatge és unívoc, quan seria molt més suggerent que un element valgués per a persones que connecten o que una capsa de música que sona la banda sonora d’El doctor Jivago expressi emocions contraposades: amor, fidelitat, soledat, constància, secret…. Com el seu professor de teatre, Ramon Molins, a El testament recorda que fardava de conduir un tractor als 13 anys i li feia vergonya conduir-lo pels mateixos carrers del poble 10 anys més tard: Un mateix objecte, com una mateixa persona pot abocar a intants feliços i, altres, d’amargs. El gaudi i la identificació absoluta està en l’ambigüitat i els espais oberts a que l’espectador completi la història. Caldria destil·lar més l’estanteria dels records, tots ells, individualment, sucosos i entranyables. Díez Quintanillaens convida a un Bloody Mary, però no per la seva vessant cruenta, si no per la capacitat de traspassar l’ADN de sensibilitat, de generació en generació.