Vol ser subtil i es revela massa clar. La Tresca i la Verdesca presenten disc amb un concert que ha dirigit Guillem Albà (Trau, Pluja, Ma solitud). La ironia que saben exposar amb Teatre al detall (La motxilla de l’Ada o L’endrapasomnis) queda massa al descobert. La seva simpatia ve acompanyada d’un repertori sobre l’aigua (en temps de sequera) i els permet fer alguna mínima representació de les cançons. Però les lletres són massa clares, diàfanes i no hi ha lloc per al conflicte, l’equívoc, la broma.

Evidentment, les cançons dringuen fresques i amb uns arranjaments afinats. És preciós (i molt coherent) utilitzar una gerra microfonada per a percussió. L’aportació d’Albà se la intueix amb un vestuari de blaus degradats i unes intervencions mínimes entre els temes. Se’ls veuen il·lusionats a transmetre les emocions més enllà de la música. Però no tenen un relat que ho vesteixi (com sí que feia Andreu Rifé a Roba’m la cartera, per exemple).