Quin és l’empoderament que pretén assenyalar Àlex Ollé a la seva versió de Manon Lescaut? Sembla una dona condemnada a l’infortuni, tal com ho seria la del Giacomo Puccini original. Una mica com Carmen de Bizet, que el seu desig per seduir un món d’homes la porta a un carreró sense sortida. Puccini potser la imaginava ingènua i capaç d’aconseguir un estatus notable i una vida confortable a partir del seu encant mirant d’escapar-se del destí que li havia separat el germà. Però on arriba la Manon Lescaut d’Ollé?

La dramatúrgia, en què la converteix en una migrant (interpretada per Asmik Grigorian) que busca un futur prometedor tot escapant-se d’una xarxa que l’esclavitzava, casa molt bé en la primera escena. Lescaut, el germà (Iurii Samoilov), és el que li ha de procurar una sortida. També ressona el tercer quadre a CIE (a l’estat Espanyol) i ICE als Estats Units, terriblement contemporani. El quadre final, des de la buidor escènica i només amb el Love pivotant sobre si mateix (bona troballa de l’escenògaf Alfons Flores), ensenya el desengany i la derrota final. El problema principal és l’efervescència del segon acte: Es converteix Geronte (Donato Di stefano) en un extorsionador que enganya dones perquè treballin al seu club de carretera. Un exercici que resulta vistós (amb una acròbata de pal xinès en alguns de la barra del club) però que trenca amb la denúncia del marit per tractar-la d’infidel per la seva relació platònica amb Renato Des Grieux (Ivan Gyngazov).

Un altre problema del muntatge (vist des d’un lateral de l’amfiteatre) és la insistència a què els cantants protagonistes s’emplacin en un dels costats de l’escenari que impossibilita veure’ls a una part important dels que seuen en amfiteatres. Es desaprofita l’espai del prosceni, que seria més accessible a molts més espectadors. És una llàstima perquè la potència interpretativa ajudaria a fer més consistent les veus protagonistes. Musicalment, saben avançar la trama de la nova dramatúrgia incloent una mena de pròleg mentre sona l’obertura.

La proposta d’Àlex Ollé, doncs, aconsegueix apropar l’òpera amb eficàcia, tot i que es passi de frenada en el segon acte. Als drames, els hi cau millor l’abstracció i la contenció que l’excés. I potser el gran problema continua sent que no s’entreveu quin color, quina justificació se li dona a Manon, a Lescaut, i a Renato en aquest quadre tràgic d’amors impossibles, de vides frustrades per un sistema que els enlluerna i aclapara, alhora.