Ai, l’amor, l’amor! Quina cosa tan bonica! Què feríem, sense ell? Però cal ser realistes: fins i tot el més apassionat amor , necessita de tant en tant fer una pausa per tal d’omplir l’estomac: quan es passa gana, ni el més gran amor pot saciar-la . I ja posats, i un cop coberta aquesta necessitat bàsica, tampoc no està malament aspirar a cobrir altres necessitats que ,encara que no semblin tan bàsiques, també resulten imprescindibles a l’hora d’alimentar amb alegria i luxes  la breu existència humana: diguin el que diguin els moralistes , què en té de dolent, voler gaudir dels plaers que proporcionen els diners , la brillantor de les joies, els bonics vestits que les més sofisticades passarel·les reserven per a les més selectes clientes?  I ja posats, què en té de dolent, fer servir els encants dels quals t’ha dotat la natura (Manon en va sobrada) , per tal d’accedir a tot allò que el destí i la teva posició social semblaven voler negar-te de per vida?

Vet aquí resumit el gran dilema (el  gran amor de la noia , no està massa d’acord amb el codi ètic de la seva estimada)  al qual s’enfronta constantment Manon Lescaut, la protagonista d’una tan cèlebre  com al seu moment escandalosa  novel·la de l’Abat Prévost que, segons sembla, en té també quelcom d’autobiogràfica. I és que, per molt eclesiàstic que sigui el seu nom, Antoine François Prévost acumulava un currículum aventurer tan agosarat  que , al seu costat, les desventures patides pel seu presumpte alter ego literari,  el jove cavaller des Grieux disposat a seguir Manon fins la fi del món , no són res.

La Manon concebuda per l’Abat Prévost , després d’escandalitzar els lectors i les lectores amb la seva forma de voler compaginar l’amor romàntic que li ofereix el cavaller amb la vida de luxes que li ofereix el seu no tan jove ni tan atractiu ni tan apassionat però sí molt més ric amant ( o qualsevol dels amants que puguin venir després), és converteix en mans de l’autor en portadora d’una gran lliçó moral: el llibertinatge de la seva frívola conducta, l’acaba castigant  a morir d’inanició i desesperació al bell mig d’un àrid desert americà . I encara que ella i el seu fidel des Grieux s’intercanviïn al llarg de tan dramàtic episodi les més enceses paraules d’amor, i tornant al principi, l’amor no pot fer res per evitar el tràgic desenllaç .

Així doncs, amb l’amor no en hi ha prou. Tot i que les quatre gegants lletres que formen la paraula LOVE (encara que siguem davant d’uns personatges francesos  que estan  cantant en italià, l’anglès és també l’idioma universal de l’amor) estiguin sempre presents a l’escenografia que Alfons Flores ha dissenyat per aquest muntatge. Un muntatge que el director Àlex Ollé inicia amb un pròleg destinat a redefinir els orígens de Manon i d’aquest germà seu amb cert tarannà de proxeneta, quan es tracta de vendre la germana al millor postor.

El pròleg filmat , converteix els germans Lescaut en dos sense papers; dos immigrants il·legals  que , després de tallar les tanques frontereres, esperen al gran bar-cafeteria d’una gran estació d’autobús el vehicle que els conduirà cap el seu destí. Ella, convençuda que aquest destí es troba en un convent ( i aquí, el concepte dramatúrgic d’Ollé xoca una mica massa amb el llibret original) malgrat que no s’hagi sentit mai tocada per la vocació. I ell, decidit a fer fortuna gràcies a ella, mitjançant un tracte comercial clandestí que té molt a veure amb la tracta de blanques. Uns plans que,  en qualsevol cas, es veuran alteratw per la romàntica irrupció de des Grieux.

Que Manon, a la recerca dels luxes, es pot permetre el luxe de tenir més d’un amant, ja ho va deixar clar el mateix Puccini, quan va fer servir aquest mateix  raonament pel tal de justificar el seu interès en compondre una nova òpera ( la tercera seva, i la primera que fou rebuda amb unànime entusiasme) partint del mateix personatge que ja havia triomfat a nivell operístic mitjanant una estupenda partitura de Massenet. I que, amb el temps , Manon ha seguit acumulant amants operístics, ho va demostrar també el Liceu quan , fa a la vora dues dècades ,li va dedicar al personatge un cicle que incloïa altres versions menys canòniques de la història.

Però en totes elles s’imposa un xic aquella imatge de femme fatale que ha perseguit Manon des dels seus orígens . I que Ollé modifica una mica, tot remarcant de quina manera la cosificació de Manon es transforma alhora en l’instrument del qual ella mateixa se serveix per accedir al seu miratge d’escalada econòmica , i en la gran culpable de la seva destrucció.

Com ja ha quedat apuntat, la paraula LOVE escrita en majúscula mitjançant una gegantesca reproducció de les seves quatre lletres, està sempre present a l’escenari. Però la seva ambigua potencia no queda del tot desvetllada fins que aquest mateix escenari queda despullat d’altres elements al llarg de l’acte final, i les quatre grans lletres comencen a girar lentament, mentre l’estupenda Asmik Grigorian demostra un cop més però més que en cap altra moment de l’espectacle que la seva esplèndida forma vocal , està acompanyada d’unes també excel·lents aptituds com a actriu dramàtica.

Som a un desert metafòric del qual ha estat ja expulsada tota esperança de supervivència. I entre aquesta desolació, les quatre lletres agafen tot el seu significat,  mostrant-se alhora com a aixopluc i com a condemna. Molt correctament acompanyada per un Ivan Gyngazov que mai assoleix la seva altura però que li presta al personatge una convincent corporeïtat  i una efectiva interpretació vocal, la Manon d’Asmik ,com la Violeta moribunda de l’última escena de “La traviata” ( el paral·lelisme em va venir al cap en aquest tram de la representació) , assumeix que encara que aquestes lletres gegants la protegeixin una mica dels devoradors raigs desèrtics del sol, de cap de les maneres impediran la seva mort.

El concepte global d’Ollé, es demostra ben coherent i ben eficaçment resolutiu en aquest excel·lent final. I potser més dubitatiu en altres segments del muntatge. En aquest sentit, la vistositat del segon acte , a banda de no resultar massa escenogràficament amable pel que fa a la projecció de les veus i de mostrar-se massa dispersa pel que fa a l’acumulació d’accions que tenen lloc a l’escenari i que dilueixen en diferents plans espacials la càrrega dramàtica d’allò que afecta els protagonistes centrals del relat, resulta massa argumentalment contradictòria.

Som a un gegantesc però no per això menys sòrdid club “pole”, evidentment més proper al puticlub en el qual tot és a la venda, que al local en el qual les artistes de la barra poden demostrar les seves habilitats coreogràfiques tot oferint un creatiu strip-tease. I per molt ingènua que sigui aquesta Manon que no en té res de ingènua , no té cap  sentit que la noia ens parli del luxe de l’establiment , de la posició privilegiada que ella ocupa aquí, i de la fortuna que ha amassat. Per posar un exemple relacionat amb l’altra Manon, la de Massenet, aquest local no guarda cap semblança amb l’exuberant i luxuriós  bordell barroc en el qual McVicar situava bona part de l’esplèndid muntatge d’aquella altra obra. Allà, sí podies creure que l’esplendor amagava la mísera realitat. Aquí, no pots veure altra cosa que la mísera realitat.

D’altra banda, Ollé mostra també certes dificultats, a l’hora de visualitzar en aquest mateix espai l’escena del fatal robatori amb creixent presència policial inclosa que significarà la definitiva perdició de la nostra poc heroica heroïna.

Malgrat aquests daltabaixos, Ollé crea un espectacle notablement intens en el qual , fins i tot els desajustos entre el que diu el llibret  i l’acció escènica, queden globalment pal·liats. I encara que la molt correcte (però per moments passada de voltes i de volum) direcció  orquestral de Josep Pons no assoleixi els pics d’altres ocasions, el conjunt esdevé una valuosa nova  relectura d’una òpera magistral, que la direcció escènica ha sabut ressituar també en un escenari contemporani. Tot plegat, mentre ens recorda quantes Manons segueixen veure’s condemnades ara mateix a escapar de la misèria, els dictats familiars o els camps de refugiats, tot servint-se del seu cobejat cos per tal d’apropar-se al miratge del luxe . O ,si més no, per tal de sobreviure. Sovint , creient encara en la possibilitat de ser rescatades per les quatre lletres que dominen cada racó d’aquest bon muntatge.