Si alguna iniciativa és digna de ser celebrada i benvinguda és la que fa deu anys, el 2016, va néixer a l’Institut del Teatre, dirigida des d’aleshores pel dramaturg Ramon Simó, que ara passa el relleu per jubilació pedagògica, no pas teatral. Es tracta del programa «Reverberacions» que dóna veu i sortida professional a graduats de l’Institut del Teatre i que, des del 2024, ha estat enfortit amb la coproducció del Teatre Lliure i conegut des d’aleshores com a «Reverberacions IT Teatre Lliure».

La proposta d’aquesta temporada és l’espectacle «Manifest Mangione», creat i dirigit per Carol López i que parteix d’un fet de plena actualitat: l’assassinat que justament fa ara un any, el 4 de desembre del 2024, va patir Brian Thompson, el conseller delegat de l’asseguradora mèdica privada United Health Care, a mans, presumptament, del jove aleshores de 26 anys, Luigi Mangione.

Un assassinat a boca de canó i per l’esquena quan el conseller delegat sortia de l’Hotel Hilton de Manhattan. Un assassinat també que, a un any vista, ha agafat el caràcter popular i heroic de “justícia social” com a resposta activista que el jove Mangione —de classe benestat i amb estudis superiors— porta a terme contra el sistema de salut dels EUA que considera nefast per a la població i que encra està més tocat de mort des de la presidència dement de Donald Trump.

La dramaturga Carol López (Barcelona, 1969) i la troupe de vuit intèrprets graduats de l’Institut del Teatre parteixen d’aquest fet ocorregut a Nova York fa un any i en fase pendent de judici per recursos de formalitat i de contrast de proves per plantejar una reflexió o una denúncia sobre la violència que assetja la societat del segle XXI.

Qui esperi trobar-hi, doncs, una mena de documental sobre l’assassinat o el cas Luigi Mangione que recorri a l’hemeroteca perquè no es tracta d’això. Carol López —que ha treballat com és habitual en ella en la línia del work in progress— ha deixat anar unes propostes al voltant del fet i del personatge protagonista i a través de personatges que podríem qualificar de secundaris: uns policies, una becària d’un mitjà de comunicació, una periodista que exposa el seu ego personal a l’audiència, una fotoperiodista embarassada que ha de recórrer precisament d’urgència a la medicina privada —una de les peces més punyents—, una periodista que encara confia que amb la seva feina pot canviar el rumb del món, la mare de Luigi Mangione i, només de tant en tant, en la penombra i sempre amb vestimenta de dessuadora, la veu reivindicativa o activista que podria ser la del mateix jove assasí.

Aquest registre de posada en escena permet, esclar, que la trama es desenvolupi amb un collage fet de pinces o seqüències de diferents moments, amb tot d’ingredients com una pizza, i diferents situacions dels diversos personatges —a vegades amb una interpretació coral prou suggerent— en relació al dia de l’assassinat i que s’exposi des de la ingenuïtat de qui creu en el codi deontològic periodístic fins a qui no té cap escrúpol a trepitjar-lo de dalt a baix amb un crit de “tot per l’audiència” i, en alguns moments, amb el puny alçat, amb un “tot per la causa”, a pesar que de causes n’hi ha de molts menes.

«Manifest Mangione» és un espectacle de ritme frenètic, prudentment breu —setanta minuts a tot estirar— i que beu de les fonts del teatre contemporani de denúncia més jove i emergent, tant per l’escenografia freda de fons feta de cortinetes, la il·luminació de caire cinematogràfic, les taules i les cadires que fan de tarima quan cal, el so i les píndoles musicals (el Boss, Britney Spears o Call Me Karizma), les picades d’ullet que no desvelaré del tot fetes al famós Padrí Corleone sicilià i a la controvertida intèrpret catalana Angélica Liddell i també per la interpretació de conjunt de tota la companyia —dicció remarcable que contradiu la d’altres de la seva generació, que sovint trontolla— i que mostra una tria de vuit graduats —la majoria ja amb experiència escènica en altres propostes—, sembla que escollits en aquesta ocasió per càsting, disposats com se’ls veu que estan a lluitar, potser com el dissortat Luigi Mangione, per una professió escènica menys precària i per un món socialment més just i sense desigualtats… Ep!, sense que, com va fer ell, calgui prémer el gallet del revòlver per aconseguir-ho.