Carlo Luigi Mangione va assassinar amb tres trets al director executiu d’UnitedHealthCare, Brian Thompson. Explica un dels policies a la tertúlia en una cadena reaccionària que la humanitat es debat entre el pensament de Hobbes (“L’home és un llop per a l’home”) i el de Rousseau (“L’home és bo per naturalesa”, però és la societat el que el pot corrompre). Efectivament, el muntatge defensa la intenció de Mangione de rebel·lar-se contra un sistema capitalista voraç (els Estats Units tenen el sistema de salut més car del món, però se situa en el lloc 42 pel que fa a l’esperança de vida, argumenta el botxí) però proposa altres formes per a evidenciar la impunitat: Un rap contundent remata, al final, un món econòmic insensible. És una empenta que se la troba a faltar en bona part de les escenes, que passen sense prou força. Potser és una fórmula que pretén que l’espectador es deixi engalipar per la ideologia interessada del Poder ocult. L’assassí confés (segons s’escriu al Manifest que corre per les xarxes des que el periodista independent Ken Klippenstein el va penjar al seu blog íntegrament) es va convertir en un heroi, tot i el delicte. Mangione volia donar un cop a la taula per advertir l’enriquiment desmesurat de les asseguradores de salut que eviten, tant com poden, les seves obligacions contractuals, a partir de subterfugis de centraleta. Una pràctica que qualsevol ciutadà occidental haurà patit quan prova de reclamar res a una multinacional.

Carol López va estrenar a l’Espai Lliure V.O.S. (2005). Va ser una arrencada feliç que li va obrir les portes a, per exemple, la direcció artística de la Villarroel (2010-2014) i a algun telefilm (2012) dels seus muntatges (Germanes, 2008). Tot i que no sovintegin produccions a cada temporada, la dramaturga ha trobat camins per signar una producció constant, principalment al Teatre Lliure: El sistema solar (2018), Bonus track (2020) Les amistats perillsoses (2023). Com a contrast, per una dramatúrgia molt més despullada destaca Família (im)possible, al Maldà (2022). Ara, la directora i autora ha provat la seva fórmula de creació amb vuit actors acabats de llicenciar de l’institut del Teatre: Judith Forner Gallardo, Asier Gilabert i Ibáñez, Arnau Guillén i Carulla, Fidel Pallerols Rossell, Élida Pérez Lucena, Alba Roldán Gil, Andrea Sánchez i Sos, i Carlos Ulloa Marín. Per a la directora és una feliç coincidència i reclama que les noves generacions tinguin més d’una oportunitat per professionalitzar-se.

El projecte IT Teatre, que va impulsar Ramon Simó des del 2016, ha anat buscant sales còmplices: ha passat pel TNC (Esquerdes Parracs Enderrocs, 2017), Sala Beckett (AMNÈ(I)S(T)IA (2018), al Lliure: Flam (2019),Viaje a la luna (2021), Dies Blancs (2022), El dia que vam matar els llops (2023).Ara s’ha ampliat amb la direcció de Julio Manrique al Teatre Lliure, perquè ara té més funcions a la sala i també una gira a 7 municipis de l’àrea de Barcelona. La temporada passada ja va començar la nova etapa amb una versió d’Electra (2025). Ara, l’objectiu de Manifest Mangione és ensenyar com, en tots els estaments, hi ha el domini jeràrquic professional, siguin en un diari, en una cadena de televisió conservadora, a la comissaria de Nova York o, fins i tot, dins de la mateixa asseguradora. Per això, aquell acte criminal (se li ha retirat la consideració d’acte terrorista, però es manté la pena de mort en el judici federal i fins a nou càrrecs més al jutjat de Nova York) ha rebut aplaudiments i manifestacions a favor seu per part de la societat americana.

Explicava la dramaturga a la presentació que “tot i l’assassinat, no es va anul·lar la reunió d’inversions de l’empresa i a les 24 hores ja hi havia algú que havia cobert la plaça vacant”. Efectivament, nio hi ha gaires miraments per denunciar a l’escena l’avarícia caïnita dels accionistes, més preocupats per les reaccions de Wall Street que pels resultats sanitaris als seus assegurats. El muntatge juga amb un espai que es transforma amb habilitat i una il·luminació que, tot i aparentment senzilla sap donar cops d’efecte i modificar la intensitat de cada escena. Potser el pes de la trama obliga a ser curós en la forma. Serà el públic que decideixi si Mangione beu de la tesi de Hobbes o de Rousseau.