Aquest recital poètic pren el títol d’un crit anònim al que Ovidi Montllor va posar música i convertí en bandera. Surto d’aquest singular espectacle amb l’emoció desfermada per un allau d’imatges que, de ben segur, trigaran molt a esborrar-se. Són imatges que he anat construint a mesura que la poderosa veu de Lali Barenys -amb la seva extraordinària dicció-, el cant profund i càlid de Namina y la música de Carles Beltran arribaven a les oïdes. La paraula ben dita i ben acompanyada per la música han esdevingut una injecció brutal per despertar unes connexions adormides que m’han fet viatjar en el temps i l’espai, de guerra en guerra, d’horror en horror; però també de la tendresa a l’absurd i del valor a la humilitat. He cregut, com mai, en la força de la paraula; l’he vista actuar avui en mi com a desencadenant d’unes imatges tan clares i nítides que em semblaven poder-les tocar. He visitat Flix en plena Batalla de l’Ebre i he fugit d’allí amb l’àvia de la Lali i cinc dels seus fills. Sense adonar-me, he arribat a una altra riba de la Mediterrània i he continuat acompanyant la mare que fugia amb els seus cinc fills. Tan és si era a Síria, Bòsnia o el Líban. El prodigi narratiu és obra de Iolanda Barenys, convertint una dura història familiar en un crit universal. Amb un text de la mateixa autora arrenca i culmina l’espectacle, amb unes Arrels que com aquell huracà de Silvio Rodríguez, s’enduran la lletjor. Hi ha cançons de Silvio Rodríguez, de Boris Vian, de Manel i de Bob Dylan, poemes de Rimbaud, de Joan Oliver i de Vicent Andrés Estellés; també d’altres poetes i narradors que semblen haver escrit les seves peces just per a Maleïdes les guerres de tant bé com encaixen en aquest tràgic mosaic. Un mosaic de textos convertit en un espectacle essencial que commou profundament amb la seva aparent senzillesa. Tan de bo aquest espectacle tingui un llarg recorregut perquè, en algun recó del món, hi ha una dona lligada a un arbre i cal que tothom conegui el que d'ella n'ha escrit Laura Freijo.

No passeu per alt aquesta petita joia poèticomusical que ens acara als tràngols més amargs i vitals pels que transitem en aquest món cada cop més injust i desigual. L'espectacle neix de la complicitat de tres artistes en estat de gràcia: un músic, Carles Beltran, que toca el teclat i la guitarra, a més d'haver composat diverses peces que configuren l'esquelet de l'obra; una cantant brasileirocatalana, de nom amb ressonàncies de misteri, Namina, i d'una veu nítida, vellutada, càlida; i una actriu de profund recorregut que sempre ens ha colpit per l'abrandament de la seva dicció i el pàlpit del seu gest, Lali Barenys, coautora o traductora de bona part dels textos que recita. Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer) pren peu en aquests versos que cantava l'Ovidi i tresca el variat trajecte dels conflictes que ens assetgen : la misèria de molts front a l'obscena riquesa d'uns pocs que, per seguir enriquint-se, promouen la guerra, unten els mecanismes de la corrupció, propicien governs dòcils i governants venals, fomenten l'abús de poder, entronitzen la tirania, agombolen jutges subornables i exciten la mentida comprada dels mitjans. L'opressió dels humils, el silenci dels covards, la violència dels milhomes, la indiferència de l'anomenada "civilització occidental", la incertesa del fugitiu, l'enyorança de l'exili, la tortura i la mort... Però les arrels creixen sota l'asfalt i acaben rebentant-lo, i tot pot ser diferent "el dia que el vaixell vindrà". Intensitat poètica, regirament dels budells, veritat profunda, tot això trobareu en aquest singular recital que reclama una llarga gira. 

Aquest recital proposa i aconsegueix mantenir l'emoció en un puny, els capítols que es descriuen i que es canten (a voltes amb una veu estripada i altres cops amb una vellutada calidesa). És un recital que reuneix dues realitats injustes: les víctimes de les guerres (d'ara i de sempre) ila dels refugiats que procuren escapar-ne, creient que Europa serà acollidora. Només al final, apareix com un vendaval la tercera raó que estableix un terrible pont amb l'actualitat: l'advertiment que, avui, a Catalunya també hi ha víctimes de la violèmncia repressora i polítics que han marxat per poder mantenir-se en llibertat: quedar-se significa una presó arbitrària, forçant les lleis perquè es converteixi en un altre element intimidatori, repressor.L'obra parteix de la senzillesa, nom´s algunes memòries de llum i la presència del músic, la cantant i l'actriu. Sens dubte, ajudaria a donar-li més varietat si es trenquès l'ordre vers/ cançó,m f fent que els intèprets es reparteixin alguns papers. Si la veu cantada és prou continguda, té la nota per expressar allò que es denuncia, també podria donar un nou ritme en la interpretació textual, si anés d'una contenció retinguda a una exaltació de determinats episodis. Però és una peça correcta, que compleix a bastament el seu objectiu tot recuperant poemes de sempre (Corrandes d'exili de Pere Quart o Vaig guardar silenci de Marien Niemöller, per exemple) amb altre capítols dolorosos com La dona del Congo (de Laura Freijoo), El soldadet (dels Manel) o Dolors (de Lali Barenys). Emoció que reconforta l'ànima i reforça la determinació a seguir llluitant, pacíficament, pel que és just i necessari.