Aquest recital proposa i aconsegueix mantenir l’emoció en un puny, els capítols que es descriuen i que es canten (a voltes amb una veu estripada i altres cops amb una vellutada calidesa). És un recital que reuneix dues realitats injustes: les víctimes de les guerres (d’ara i de sempre) ila dels refugiats que procuren escapar-ne, creient que Europa serà acollidora. Només al final, apareix com un vendaval la tercera raó que estableix un terrible pont amb l’actualitat: l’advertiment que, avui, a Catalunya també hi ha víctimes de la violèmncia repressora i polítics que han marxat per poder mantenir-se en llibertat: quedar-se significa una presó arbitrària, forçant les lleis perquè es converteixi en un altre element intimidatori, repressor.

L’obra parteix de la senzillesa, nom´s algunes memòries de llum i la presència del músic, la cantant i l’actriu. Sens dubte, ajudaria a donar-li més varietat si es trenquès l’ordre vers/ cançó,m f fent que els intèprets es reparteixin alguns papers. Si la veu cantada és prou continguda, té la nota per expressar allò que es denuncia, també podria donar un nou ritme en la interpretació textual, si anés d’una contenció retinguda a una exaltació de determinats episodis. Però és una peça correcta, que compleix a bastament el seu objectiu tot recuperant poemes de sempre (Corrandes d’exili de Pere Quart o Vaig guardar silenci de Marien Niemöller, per exemple) amb altre capítols dolorosos com La dona del Congo (de Laura Freijoo), El soldadet (dels Manel) o Dolors (de Lali Barenys). Emoció que reconforta l’ànima i reforça la determinació a seguir llluitant, pacíficament, pel que és just i necessari.