Malditas plumas

Sol Picó ja es lamentava, el 2014 a One-hit wonders dient "me duelen las plumas". Ara, en els seus 30 anys de carrera professional, insisteix amb els seus temes de sempre, provant de donar un pas més artístic. De ser la més valenta del galliner a somniar ser un cigne majestuós. A Malditas plumas, Sol Picó es queda al Paral·lel i desitja fer el pas de corista a vedet. Ho prova tot. Des de l'humor psicalíptic a posar-se de puntes per complir l'alçada de vedet i a llançar-se cap a un striptease. Aquest plany de corista, de vida precària tot i aparentar opulència escènica ja s'ha vist recentment al TNC (L'Emperadriu del Paral·lel) i a l'Almeria (Las chicas del coro), per citar dos exemples. És evident que Sol Picó, és una piconadora, que diu i rediu, que es transforma per mantenir-se viva dalt de l'escena, amb lesions als genolls, o sense. És un exemple de treball, d'autoironia ben valenciana, i d'inquietud.Malditas plumas plasma uns quadres notables però es perd en les transicions. Potser si jugava amb el format revista hagués pogut adoptar el format de números breus amb chim-pum final i presentador que els distregui les pauses. Roger Julià, un músic tant vulnerable com punk (amb unes plomes que reciden a les perruques despentinades dels heavys), segur que hi podria fer el joc.L'arrencada és preciosa. Amb una Sol Picó dreta mentre una altra Sol Picó estén els braços intermitentment, com si fos un pollet acabat de sortir de l'ou. Resulta que una és titella i que es convertirà en una alter ego durant bona part de la peça. En realitat, una fórmula perquè es converteixi en l'ase dels cops. Thomas Noone també es desdoblava amb un mig titella de goma a After the party, amb una revisió del seu cos similar a la de Picó, però amb una trajectòria molt diferent.Sol Picó, que utilitza habitualment la veu en off per completar l'espai sonor i per acompanyar la comprensió dels espectadors menys avesats a la dansa contemporània, es destapa i es posa a parlar. Com Quim Giron, ha fet recentment a Ahir. La ballarina s'expressa amb molta lletra, posant sempre l'acudit i, en algun racó, la incertesa, la por al final. Ella viu dalt de l'escena i entén que cal decantar la seva dansa d'exigent interpretació cap a escenes més populars, més teatreres. Sol Picó parla en castellà (amb alguna cua catalana) i perd, en aquest sentit, l'oportunitat de reivindicar el món de revista que es feia amb el català que ara es parla (tot tirant de tesi teatral de'n Serafí Pitarra (L'esquella de la Torratxa, Liceístas i cruzados), de'n Juli Vallmitjana (El casament de'n Terragada) o de'n Santiago Rusiñol (Jocs Florals de Canprosa).Malditas plumas és una nova aproximació a l'obsessió de la ballarina per seguir ballant. No té la profunditat social de Red room o Només són dones. I potser tira massa coets sense enfocar prou (com l'aparició de les coristes, o l'animador que ara demana que s'aplaudeixi o que s'insulti a la vedet de pega). Sol Picó és insubornable. Ni els seus genolls adolorits l'allunyaran de l'escena.

Qui no ha sentit mai la sensació de que no ha arribat allà on hagués volgut a la vida? Tenim unes ambicions o anhels a la vida, però aquesta sovint ens quedem a l’espera perquè el somni d’adolescència o juventut cristal·litzi. Per parlar de les ambicions estroncades Sol Picó ens proposa entrar en el món de l’espectacle de revista, en general, i el Paral·lel, en concret. A Malditas Plumas, la ballerina i coreògrafa Sol Picó (Alcoi, 1967) encarna a una vedette que s’encara a la seves pròpies llums i ombres tot anunciant la seva mort. Sobre l’escenari acompanyada per un magnífic actor/músic Roger Julià, Picó ens narra els passos  –literals i metafòrics– d’una corista del Paral·lel filla d’un guàrdia civil, i per tant “¡hija del cuerpo y viva la guardia civil”. Malgrat ser massa menuda i no tenir la línia ideal per fer de vedette, aquesta corista està decidida a perseguir el seu somni costi el que costi.Un galliner glamurós és el que ha construït Joan Manrique amb l’escenografia: unes caixes amuntegades per un costat que serveixen d’escales i plomes penjant d’uns fils a l’altre. Per què la cara de l’entre cametes/bambolines de l’espectacle pot ser un galliner, oi? Un galliner esvalotat on concursos per trobar la millor Escarlata O’Hara del Paral·lel pot desencadenar una baralla violenta entre les concursants. Embolcallat d’unes partitures magnífiques –firmades per Pere Jou i Roger Julià– que ens fan viatjar per un bon ventall de paisatges emocionals, Malditas Plumas entrellaça relats i confessions amb escenes en les quals la ballarina puja sobre les puntes i ens delecta una vegada més amb la seva energia desbordant en forma de grand battements endavant, el “coño a tierra”, salts i altres proeses tècniques. El cos que li ha tocat no és l’idoni, però igualment es farà un lloc enmig de la fila de coristes per escalar i ser la vedette com la Lita Claver. Les sabatilles de puntes, els espagats i els grand battements són clàssics de la casa, en canvi la part extensa de la paraula és una novetat. Picó s’ha llançat completament a la piscina del text i ho borda –ha comptat amb la direcció actoral de Carme Portaceli. El text i dramatúrgia de Cristina Morales (component de Iniciativa Sexual Femenina) ens trasllada al món de lluentons del Paral·lel –aquell racó de Barcelona on es podia dir molt en una època de total repressió i censura–, ens diverteix amb la història de les Escarlatas i ens fa sentir emmirallades amb els èxits i fracassos de la corista. A mesura que l’espectacle avança la química entre Roger Julià i Picó es fa més fascinant. El personatge mut i ambigu que interpreta ell navega entre un pallasso cínic i un àngel protector, que tant desafia i mira la vedette amb ulls crítics com la consola quan és més vulnerable. Malditas Plumas és una vida vista en retrospectiva, que sobre l’escena es converteix en un espectacle amb sorpreses, promeses i algun truc de màgia d’alta volada –no voldria revelar res més per no fer espòilers, ja que Picó i companyia juguen amb uns quants asos a la màniga. Comèdia i drama a parts iguals per riure i fer catarsis de tot allò que hauríem volgut arribar a ser i no som, ni serem. Visca els somnis no realitzats, visca la corista i “viva la hija del cuerpo”.

Des del terra, com un au ferida que bat les ales per provar d'aixecar-se, Sol Picó comença el relat de l'artista pertinaç que lluita per fer-se un lloc en un espectacle de revista, d'aquells que van marcar l'esplendor del Paral·lel quan era l'artèria roja del teatre a Barcelona. Amb el seu inconfusible llenguatge coreogràfic, la ballarina alcoiana fa un sentit homenatge al gènere de varietats i traça un recorregut pels afanys de la principiant que s’esforça per ser reclutada per una companyia cabaretera, malgrat la seva escassa estatura i limitada voluptuositat, el seu recorregut com a corista fins aconseguir el lloc estelar de la vedet, amb els lluentons, els plomalls i la bijuteria ben rutilant. La Picó es passa mig espectacle de puntetes, com si anés a peu pla, i desplegant el seu prodigiós domini dels passos més difícils del ballet clàssic, del grand battement o cama enlaire al grand jeté o “cony a terra”. Un virtuosisme que la ballarina estrafà i parodia en una pulsió de gran potència creativa. L’acompanya el músic Roger Julià, que ara fa de contratenor o toca diversos instruments, amb delicada complicitat. A “Maleïdes plomes” només li falta un darrer polit i un últim ajustament en vistes a la seva estrena a Temporada Alta. Però la qualitat i brillantor s’imposen de manera incontestable.