Des del terra, com un au ferida que bat les ales per provar d’aixecar-se, Sol Picó comença el relat de l’artista pertinaç que lluita per fer-se un lloc en un espectacle de revista, d’aquells que van marcar l’esplendor del Paral·lel quan era l’artèria roja del teatre a Barcelona. Amb el seu inconfusible llenguatge coreogràfic, la ballarina alcoiana fa un sentit homenatge al gènere de varietats i traça un recorregut pels afanys de la principiant que s’esforça per ser reclutada per una companyia cabaretera, malgrat la seva escassa estatura i limitada voluptuositat, el seu recorregut com a corista fins aconseguir el lloc estelar de la vedet, amb els lluentons, els plomalls i la bijuteria ben rutilant. La Picó es passa mig espectacle de puntetes, com si anés a peu pla, i desplegant el seu prodigiós domini dels passos més difícils del ballet clàssic, del grand battement o cama enlaire al grand jeté o “cony a terra”. Un virtuosisme que la ballarina estrafà i parodia en una pulsió de gran potència creativa. L’acompanya el músic Roger Julià, que ara fa de contratenor o toca diversos instruments, amb delicada complicitat. A “Maleïdes plomes” només li falta un darrer polit i un últim ajustament en vistes a la seva estrena a Temporada Alta. Però la qualitat i brillantor s’imposen de manera incontestable.