Qui ens anava a dir que la reposició d’un ja potser un xic massa desgastat muntatge de “Madama Butterfly” representat al Liceu per quarta  vegada des de la seva estrena el 2006, s’acabaria convertint en la gran polèmica escènica de la present temporada? Qui es podia imaginar que el retorn a casa nostra de la tràgica història de Cio Cio San donaria peu a un article publicat al diari “Ara” per Magda Polo Pujadas (tota una catedràtica de música de la Universitat de Barcelona) amb el qual, tot i negant la seva voluntat d’apuntar-se a la política de la cancel·lació, sembla estar invitant a la  cancel·lació des de la mateixa pregunta que planteja el seu títol: “Té sentit programar “Madama Butterfly”, actualment?” I perdoneu-me , però a mi la pregunta em sembla una pregunta trampa d’aquelles que ja es contesten a si mateixes , perquè la pregunta i l’article que hi apareix a sota seu , semblen abocats a oferir una única resposta. Però per si de cas es tracta només d’un problema de percepció meva, compartit amb la percepció d’altres persones que ja han publicat alhora la seva rèplica servint-se del mateix títol o introduint en ell alguna variació , el millor és que jutgeu per vosaltres mateixos, llegiu l’article i les seves rèpliques i contrarèpliques i, ja de pas, si no l’heu vist mai, i abans que algú tingui la temptació de cancel·lar-la, gaudiu al Liceu d’aquest immensa obra mestra de Giacomo Puccini.

Val a dir que això que una representació escènica origini una potent polèmica en aquests temps en els quals la cultura origina poca polèmica i ocupa poc espai als mitjans de comunicació, té el seu punt positiu. Però alhora, fa també una mica de por, perquè el revisionisme al qual es lliura sovint el moviment woke en totes les seves variants, provoca també sovint perilloses trencadisses culturals que van molt més enllà de situar cada obra artística en el seu context i, si cal, recontextualitzar-la . Quelcom que, quan d’una obra escènica es tracta , ja venen fent des de fa molt de temps els muntatges dirigits per algú amb prou talent, prou visió de l’obra i , sovint, prou gosadia, com per saber transmetre amb la seva posada en escena tant allò que diu el text com allò que suggereix el subtext. Però com no me’n puc estar de ficar també cullerada en aquesta polèmica operística, deixeu-me dir que , paradoxalment, la Butterfly em sembla una d’aquelles obres que no necessiten massa contextualització , perquè, , a la que parem una mica l’orella, tant el seu text com la seva partitura deixen ben clara la posició gens ambigua tant de Puccini com dels seus llibretistes, els excel·lents Luigi Illica i Giuseppe Giacosa.    

Si alguna vegada heu passejat per Broadway o heu tafanejat des de casa la seva cartellera per tal de veure quins espectacles s’estaven representant per aquelles latituds , us haureu trobat amb un teatre que porta el nom de Belasco; un nom que, per cert, li dóna alhora nom a una altra sala històrica de la ciutat de Los Angeles. Tots dos teatres estan dedicats a David Belasco, un llegendari empresari teatral que, sense anar més lluny, va convertir en estrelles també llegendàries actrius com ara Mary Pickford i Barbara Stanwyck. Tot i que, avui en dia ,a Belasco se’l coneix especialment pel fet d’haver escrit dues obres teatrals que, si bé ja no es representen gairebé mai en el seu format original, estan sempre presents als grans escenaris operístics perquè Puccini les va convertir en glorioses òperes. Una d’elles, la relativament menys coneguda ( seria d’agrair el seu retorn al Liceu) ,és “La fanciulla del West”, una western-òpera que té com a escenari un d’aquells grans saloons d’una població minera amb els quals tant ens ha familiaritzat el cinema. I  que està protagonitzada per la propietària de l’establiment, una dona que sap imposar-se en un món d’homes i defugir segons quins arquetips. Però el dia que la programi el Liceu i que algú qüestioni perquè s’ha programat, ja tornarem a ella. El que ens interessa ara és recordar que Belasco és l’autor que, inspirant-se alhora en relats de John Luther Long i Pierre Loti, va escriure la peça teatral “Madame Butterfly”, que tant va commoure Puccini quan la va veure representada l’any 1900 a la ciutat de Londres. Diuen que quan li van preguntar a Belasco perquè havia atorgat a Puccini els drets per reconvertir en òpera la seva peça teatral, aquest va respondre que era impossible dir-li no a un italià que t’envolta el coll amb els seus braços mentre els ulls se li omplen de llàgrimes; una resposta que , ben mirat, s’adiu molt amb l’alt contingut emocional de l’obra, i  amb la seva capacitat per arrencar-li al públic alguna que altra llàgrima. Però oblidem-nos de les emocions, per tal d’entrar en allò que abans apuntava; per entrar en la rotunditat amb la qual Puccini es situa per complert al costat de la Cio Cio San, i posa el dit a la nafra de tots els contextos que la condemnen a convertir-se en una Butterfly no massa diferent a aquestes papallones l’encant exòtic de les quals acaba traspassat per una agulla i convertit en part de qualsevol  col·lecció d’un lepidopteròleg occidental . Una metàfora inclosa al llibret i pronunciada amb molta lucidesa per la mateixa Cio Cio San. Quelcom que convida a fer-se una altra pregunta: i si , paradoxalment, les també occidentals bones ments que pretenen ara alliberar-la dels escenaris, no estan fent altra cosa que sacrificar-la alhora per la seva banda i convertir-la en peça d’una altra col·lecció, la de tot allò que ha de ser descartat de la nostra cultura segons les estrictes convencions del pensament woke?

 El cert és que l’òpera de Puccini, com deia abans,  no deixa en cap moment ni de solidaritzar-se amb ella , ni de deixar sempre clar que el tinent B. F. Pinkerton és un esser menyspreable, ni tampoc d’evidenciar que el seu comportament i el seu masclisme són alhora un bon reflex de l’imperialisme colonialista exercit per la gran potencia a la qual representa. Però no per això deixa de banda tampoc  la crueltat amb la qual Cio Cio San ha estat tractada pel seu propi context social i cultural. Condemnada a ser recordada  sempre com la filla d’un guerrer caigut en desgràcia  que es va suïcidar practicant el seppuku, com no pot ser d’altra manera quan la llei del poder s’acaba imposant com una llei interna. Condemnada per culpa d’aquesta mateixa deshonra a la més absoluta de les misèries. Condemnada per culpa de la misèria a convertir-se en geisha abans de complir els quinze anys, un ofici tan menyspreat sovint pels altres com per ella mateixa . Condemnada per la mirada occidental a ser vista com poca cosa més que una bonica papallona amb trets de submisa nineta de porcellana. Condemnada per les lleis del seu propi país sotmès ara als desitjos colonials a la farsa d’un matrimoni que ni és veritable matrimoni ni té cap mena de veritable força legal. Condemnada pels seus a l’ostracisme total, pel fet d’haver abandonat la seva religió i haver-se convertit en una cristiana.

Per això Puccini la fa viure en una casa aïllada situada a dalt d’un turó ben empinat al qual resulta ben fatigós accedir: per remarcar l’aïllament total d’una dóna que d’alguna manera ha fugit del maltractament a la qual l’havia sotmès la seva pròpia estimada cultura tot renunciant als seus orígens i buscant aixopluc en una altra cultura amb la qual es vol identificar, però de la qual només rebrà una de nou ben dolorosa traïció. L’amor incondicional amb aspecte de submís amor romàntic que manifesta per Pinkerton, i que la porta a seguir esperant allò que tothom al seu voltant ja sap que no tornarà, no ho és en realitat. El que és en realitat, és una desesperada confiança en que encara hi ha una porta de sortida; en que encara hi ha una possibilitat de no veure’s de nou abocada a ser una geisha, com ho va ser abans de complir els quinze anys: una opció davant de la qual avantposa el suïcidi. La Butterfly no és un esser passiu, sinó una víctima activa que busca sortides allà on potser no hi ha sortida, tret que sigui vist com una sortida tornar a remat dels orígens i acceptar un llastimós matrimoni de conveniència. Quan el depredador Pinkerton faci un últim acte de presència , serà per arravatar-li el fill a Cio Cio San i dipositar-lo en braços de la seva  dona “de veritat”, la seva esposa nord-americana. Però el masclisme del nostre mesquí militar, ja deixa intuir que tampoc aquesta , per molt occidental que sigui, escaparà a les lleis de la submissió.

Tot això està al llibret i a la música d’aquesta excepcional obra; no cal rascar massa per reconèixer el context pel qual es mou l’opera, més enllà de les emocions que aquesta ens desperti. I d’altra banda, tot això no fa tampoc altra cosa que recordar-nos la força que Puccini sempre els hi va atorgar a les seves heroïnes , uns personatges femenins sovint subjectes a condicionants als quals s’enfronten amb els instruments que tenen al seu abast, fins i tot encara que aquests instruments puguin arribar a l’extrem de convertir-te en una Serial Killer abans que acceptar imperials imposicions matrimonials: parlo de la princesa “Turandot.” Però no cal arribar tan lluny: tant la passional i gelosa  “Tosca” assetjada pe la luxúria hipòcrita i la lluita política, com la Mimi de “La Bohème” sacsejada per la gelosia destructora de segons quin bohemis, com la mateixa “Suor Angelica” de “Il Trittico”  obligada a tancar-se en un convent pel pecat d’haver donat llum a un fill “il·legítim” i buscant-li al seu captiveri la més agosarada de les sortides, pertanyen a la mateixa família. I també totes elles són en si mateixes una denuncia no massa necessitada de context.

Com ja ha quedat clar que això  no respon al que s’entén  per una crítica, deixo pel final la valoració del muntatge de la Butterfly que ara torna al Liceu. I el cert és que el temps no li ha provat massa bé a l’espectacle , i que les constants reposicions en mans de directors subsidiaris, potser han rebaixat també la seva intensitat escènica. L’austeritat escenogràfica a l’altura del tatami no seria cap problema, si no fos perquè alguns dels seus afegits coloristes i poètics comencen a resultar lleugerament kitsch o excessivament obvis. I especialment, si no fos perquè la manca d’una direcció escènica més potent malbarata per moments tant la intensitat dramàtica que llisca per l’escenari tota l’estona, com la tremenda capacitat suggestiva que ofereix la partitura quan a l’escenari no passa aparentment altra cosa que el pas de les hores que està posant-li fi a les últimes esperances: penso en el sublim interludi del tercer acte. Tot i així, us animo a valorar per vosaltres mateixos si té o no té sentit seguir programant la Butterfly , abans no sigui massa tard. I estic segur que la resposta serà un sí pronunciat amb rotunditat, més enllà de les mancances que pugui presentar l’actual muntatge. La magnitud de l’obra i la rotunditat del que exposa, superen qualsevol petit entrebanc.