Maria Aurèlia Capmany adverteix a Montserrat Roig que la ciutat ha de vigilar en obsessionar-se amb el Barcelona, posa’t guapa perquè la cita té flaire d’arraconar els que no tenen recursos, mentre es beneficia les classes més riques: Quan algú vesteix millor, de seguida, cotitza a l’alça. Les dues escriptores, que van fer bandera del feminisme i van participar a les I Jornades Catalanes de la dona (1976) a la Universitat de Barcelona i també dins de l’escola d’art dramàtic Adrià Gual van morir pocs mesos abans dels Jocs Olímpics. L’última entrevista pretén rescatar el seu pensament en la Barcelona capital d’èxit mundial d’aquest segle XXI. Mar Monegal (Monopoli) estira del miratge de Barcelona ’92 com a recurs. I aprofundeix el conflicte en l’opció de ser mares, o no, i procurar ser independent, igualment. Raimon Molins (Casa de nines) té l’encert d’arrencar-hi en un set televisiu i de trencar el format per dotar de ritme la conversa amb els imprescindibles girs. Avui, la Barcelona del 2026 té el dubte de quina ciutat és i quina vol ser. Igual que a finals dels 90. La societat (tan dones com homes; aquest espectacle no exclou ningú i és d’agrair) també manté aquest «Yo no soy esa» de la cançó de Mari Trini.

Ara fa poc més d’un any que Ferran Utzet dramatitzava la conversa entre Montserrat Roig i Josep Pla (Pla per Roig). L’antagonisme dels dos rols estava servit. La sorpresa va ser com un va acabar admirant l’altre. De fet, també Capmany admet que es va «enamorar» de Salvador Espriu (tot i que li insinuava que no escrivís més) i amb Jaume Vidal Alcover, amb qui conviuria, sense arribar a casar-se. Per Roig, la independència era l’opció de separar-se. Per la seva amiga, no arribar a casar-se.

La proposta compta amb la química de Berta Giraut (La segona millor) i d’Anna Güell (Carola). Se les nota còmodes creuant rèpliques i perseguint o escapant de la càmera. El piano de Lis Montfol (i el camerino) donen distància al programa i les humanitzen confonent-se actriu i personatge. Recuperar les discussions del feminisme de la transició (i una dècada més enllà) és interessant. Però potser l’ideal hauria estat trobar una tercera periodista actual que les interrogués a partir dels paradigmes del segle XXI: L’espectacle sedueix ensenyant els pensaments de les dues protagonistes, sense ser dogmàtic, però potser queda distant dels debats de gènere d’avui.