Miranda (Temporada Alta, 2011) ens va permetre descobrir Oskaras Koršunovas, i
des d’aleshores ha esdevingut un nom de referència de l’emblemàtic festival
gironí.

Fidel a la seva cita anual, i després dels
seus personalíssims muntatges sobre Shakespeare, Gorki i Txèkhov, el prestigiós
director lituanès ens ha presentat enguany el text d’un autor contemporani: L’última cinta de Krapp, de Samuel
Beckett. Un text terriblement cru i directe que incideix sense compassió en la
visió més colpidora de la vellesa, la malaltia i la solitud.

Ara bé, si la peça de l’autor irlandès és
veritablement punyent, no ho seria pas tant sense la interpretació absolutament
magistral d’un actor magnífic que es diu Juozas Budraitis.

Entrem a la sala La Planeta. Juozas ens espera
assegut a les escales de la graderia. Sembla un indigent i una mica alienat; es
tapa la cara amb les mans i emet uns petits esgarips, gruny, mou els braços…
de sobte s’aixeca i, com si fos un ocell alaferit, baixa fins a l’escenari fent
saltirons. S’asseu a la cadira, encén el llum de sobretaula i busca una de les
cintes que s’acumulen al seu voltant: és la cinta número 5 de la capsa número
3.

Durant una hora –i amb aquell naturalisme
interpretatiu astorador que caracteritza l’anomenat “teatre de l’est”– aquest
actor excepcional no “farà de” Krapp; “serà” Krapp, aquest home vell, sol i decrèpit
que, tancat en un minúscul habitacle, s’ha dedicat a gravar en un antic magnetòfon
diversos fragments de la seva vida. Ha trobat la cinta, l’escolta, i els records
de joventut el violenten, l’avergonyeixen i li costa reconèixer-se en aquest
“cretí” que ara sent parlar i que el va convertir en l’home que és avui. Llavors,
Krapp decideix gravar la seva última cinta on, d’una manera més asserenada,
però també més adolorida, expressa les impressions que li ha causat reviure determinats
episodis i, sobretot, el record de un vell amor al qual, 30 anys enrere, va
abandonar.

La inquietant
composició musical de Gintaras Sodeika contribueix a crear l’atmosfera
desitjada i esdevé la companya perfecte del joc de veus desplegats per l’actor
i, alhora, dels seus profunds silencis; uns silencis plens d’expressivitat i
d’una gran càrrega emotiva.