Txèkhov, com Shakespeare, és un mar frondós de pesca on molts directors hi volen
anar a pescar. A vegades no en tenen prou amb aixecar un dels seus
texts clàssics. A vegades, opten per fer-ne una dramatúrgia
estirant fragments més enllà del seu teatre. Aquest és el cas de
L’últim acte. L’intent de Carles Alfaro és lloable perquè intenta
repescar perles com aquell Sobre els danys del tabac i les ostres.
O el divertit L’ós. La peripècia, d’un actor venerat a la
capital que l’homenatgen al seu poble provincià, també beu d’aquella sornegueria txkehoviana, (aquells personatges dramàtics,
que ell volia retratar amb comicitat). Però el resultat queda massa
empastat. 

Dóna la sensació que hagués guanyat molta més solvència
si s’hagués construït de suport amb els actors (un repartiment
que li agrada jugar a la sala d’assaig). Les tres ànimes, en cap
moment recorden a Les tres germanes (Jordi Prat i Coll, per exemple, s’atrevia a reversionar-ho a l’aplaudida Els tres aniversaris). Francesc Orella fa retrunyir
molt més a l’audiència en el monòleg de L’enemic del poble
(Sí, d’Ibsen, és cert) que no pas amb aquesta lamentació d’actor
que veu com la fama s’escola entre els dits i no hi queda ni un bri
d’amistat o amor. En aquest sentit, el treball d’Angel Pavlovsky
(en el que també intervé la pianista Bárbara Granados) Qué fue de Pavlovsky és molt més revelador i punyent que aquest dissortat
actor Vassiliev. L’obra té instants divertits i d’altres de
preciosos, amb la voluntat de tot el repartiment (que el completa
Nina i Cristina Plazas) de servir la rèplica, o la música o el gest
per a lluïment de l’altre. En aquest sentit, quan se’ls veu
juganers, més espontanis, és quan la peça té aquella veritat
txekhoviana. Quan Orella és com aquell malcarat amic d’Art.
Seguirà creixent. La proposta, ara, és la d’un esperit lliure que se’l vol encadenar perquè passi pels revolts de la dramatúrgia. Seria mlt més engrescador si s’hagués deixat els fantasmes volant, amb la complicitat dels actor en aquest suggerent espai de focus apagats, camerinos amb reflexos ividres que expulsen notes amorosament.