En un entorn exageradament decadent -un saló majestuós amb els vidres trencats, els mobles per terra i el sostre mig esfondrat- transcorre aquesta Lucia di Lammermoor produïda per la Bayerische Staatsoper, en cartellera aquest juliol al Gran Teatre del Liceu. La posada en escena és de l’actriu i directora polonesa Barbara Wysocka, que ha traslladat l’acció als Estats Units dels anys cinquanta. Si bé l’experiment té alguns encerts, com ara apropar la trama d’una història basada en una llegenda medieval i convertir els poderosos Ashton en executius gairebé mafiosos, de vegades no s’acaba d’entendre l’encaix. Per exemple, no s’acaba de veure clar quin paper juguen les imatges d’una nena corrents a la paret, tot i que es pot deduir que és Lucia de petita, i representen la innocència i la puresa d’aquesta noia que embogeix perquè l’obliguen a renunciar al seu amor i casar-se amb un home triat per la família.

Wysocka fa entrar Edgardo a escena en un cotxe banyera descapotable immens marxa enrere, i presenta el jove com si fos James Dean, un look que -val a dir- no escau gaire a Javier Camarena, vestit amb jaqueta de cuir i texans. Lucia és una bonica noia que recorda Nathalie Wood, i aquí sí que la nord americana Nadine Sierra s’hi prestava perfectament, perruca inclosa. També és cert que l’elegància del vestuari entra en contradicció amb aquest entorn apocalíptic, que es converteix quan cal en una mena de sala de meetings, on se celebra el casament forçat entre Lucia i Lord Arturo Buclaw. De fet, Wysocka ha triat els anys cinquanta perquè li sembla que és el darrer moment en la història d’Occident en què una dona es pot veure forçada a casar-se en contra de la seva voluntat. Això és la teoria, perquè a la pràctica, enmig d’aquell ambient elegant, no acaba de ser creïble.

El més interessant d’aquesta original producció és el repartiment, començant per l’exultant Nadine Sierra, que debuta al Gran Teatre del Liceu i ja ha deixat empremta amb el poder i la ductilitat de la seva veu. Al seu costat, l’aposta sempre segura del tenor Javier Camarena, un habitual molt estimat al Teatre i que renova un cop més aquest vincle basat en l’admiració pel seu talent. També destaca Alfredo Daza en el paper d’Enrico Ashton. És emotiu (i trist), d’altra banda, veure saludar al final de l’espectacle Conxita Garcia, la directora del Cor del Gran Teatre del Liceu, que passarà a complir una altra funció, directora artística adjunta al costat de Josep Pons.