Maduixa presenten un treball minimalista, preciós, fet a foc molt lent i d’una factura aparentment senzilla amb una tecnologia notable. Com ja van fer amb Ras, ara es deixen contagiar pel puntillisme fantasiós de Yayoi Kusama per descriure una situació menys onírica: el treball infantil. En realitat, és un tema que queda molt amagat. D’entrada pot semblar que estiguin fent uns deures o un càstig repetitiu; només una sirena avisa l’inici i final del torn: no hi ha amenaça ni por. Probablement, serien dos emocions que podrien fer perillar l’empatia de les ballarines amb el públic. Les dues intèrprets  presenten uns rols complementaris: el de la juganera i el de la responsable.  

Maduixa planteja una dansa molt suggerent, amb un treball de projeccions molt ben sincronitzat i màgic (sobretot el darrer quadre) que ensenya la necessitat del joc i del ball com a antídot a la labor infantil. El treball visual recorda els treballs d’Imaginart (Little night, Baboo experience, Sensacional) en projectar il·lustracions sobre un linòleum blanc. La diferència es que la precisió és indispensable en la dramatúrgia i aixó fa impossible que puguin introduir la canalla perseguint els elements que agafen aire i respiren una ànima molt fantasiosa. La companyia valenciana ha destacat fa un parell d’anys per un treball de dansa de carrer amb xanques, que evocava, també de manera molt abstracta i subtil, la reivindicació de la dona: Mulier. A Lù, però es controla molt més la dosi d’energia i queda tot molt ben fixat en un treball magnètic, molt equilibrat entre les dues protagonistes i que podria introduir alguns sons en directe (emesos pel tècnic de so) per sorprendre i donar un punt de fuga a una acció massa concentrada en un espai molt reduït. Els estímuls, per a la canalla, son indispensables si no hi ha possibilitat de fer-los intervenir.