Cirque pardi ja ens tenen acostumats, també, a aquesta flaira vintage. Tendresa i habilitats circenses, juntament amb música en directe, que, ara un ara l’altre, en són els mateixos intèrprets. Amb un inici fora de la carpa, en què una pallassa és com “desterrada”, feta fora del circ, per què la resta de la companyia no vol pallassos. On és la poesia? Pregunta al públic. I aquest “fer fora”, serveix per a un moment donat dir en veu alta que a Gaza, el que hi ha, és un GENOCIDI. Circ compromès. Circ que plora l’exili, la destrucció. Circ que ens vol fer veure, que el que ens sembla un paradís als que som uns privilegiats, és un infern per a molts.

Malabars amb objectes poc comuns, com ho poden ser unes guitarres, personatges estranys, que reivindiquen com mirem el món, sense implicar-nos-hi, a través de les pantalles que podem tancar en qualsevol moment. Sentir el temps, escoltar els nostres cors.

Coreografies, funambulisme, números còmics al més pur estil cubanero, o recordant “Els Roper” (referència boomer).

Brilli-brilli decadent que critica la violència dels homes. Homes i dones, que caiem al buit tot somiant un món millor.