L’any que ve es celebraran els 30 anys des de l’estrena de Les
Misérables al West End londinenc i 35 de la seva première absoluta al Palais
des Esports de París. És el musical més longeu de la història i el millor de
tot és que ha arribat als nostres dies en un perfecte estat de forma, tal i com
es pot comprovar en la producció espanyola que, en el cas de Barcelona, s’ha
pogut veure tant al Barcelona Teatre Musical com, més recentment, al Gran
Teatre del Liceu.  La clau de volta de
tot plegat no només és la versió cinematogràfica de Tom Hooper (2012) sinó, i
principalment, la nova versió escènica de l’obra que es va estrenar el 2010 amb
motiu del seu 25è aniversari i que ha posat formalment al dia la indispensable
i magnífica creació de Claude-Michel Schönberg i Alain Boublil.

Mentre que la posta en escena original tenia potser més
poètica, aquesta nova versió (que és la que es pot veure actualment de gira per
Espanya) prima l’acció i incorpora importants novetats escenogràfiques que potencien
l’espectacularitat, un element indispensable de la proposta juntament amb l’excel·lent
música i un magnífic llibret que desgrana la complexitat de l’obra de Víctor
Hugo sense trair-la. Los Miserables és la suma d’una gran trama, una
impressionant banda sonora i una poderosa maquinària escènica que s’acoblen
tant perfectament entre sí que, per dir-ho d’alguna manera, quadren el cercle. 

La producció espanyola, a més, no té res a envejar a les
seves germanes, començant per un
boníssim nivell vocal general, especialment comprovable en el Javert d’Ignasi
Vidal o en la Fantine d’Elena Medina. Són només dos exemples d’una companyia que
fa brillar la producció al màxim nivell i que, en el cas de les funcions al
Gran Teatre del Liceu, i perdó per tirar del tòpic, ens han permès sentir-nos
com al West End sense sortir de Les Rambles.