“Cada vegada que tinguis desitjos de jutjar algú, recorda que no tot el món ha tingut les mateixes oportunitats que tu vas tenir”. La frase pertany a aquest gran cim de la narrativa nord-americana i universal  que és la novel·la de Francis Scott Fitzgerald “El gran Gatsby”. I si l’heu llegida o l’heu vist alguna vegada adaptada al cinema , recordareu que aquella història protagonitzada per un jove que ha amassat una fortuna amb l’únic objectiu d’assolir amb la seva nova posició social l’amor de la noia de l’alta societat que l’obsessiona des que ell era un pobre noiet sense recursos, acaba amb una altra frase antològica d’aquelles que acostumen també a ser citades amb molta freqüència: “I així seguim sempre,  com si fóssim barques navegant contracorrent, conduits incessantment de retorn cap el passat”. Per cert: Fitzgerald és alhora l’autor d’una altra esplèndida novel·la protagonitzada també per aquella alegre joventut dels boixos anys 20 del segle passat a la qual ell mateix pertanyia i  titulada “Els bells i maleïts”. El mite de la bellesa com a maledicció és va fer del tot realitat en el cas del guapo  i alcohòlic Francis Scott i en el cas de la seva bella i boja dona Zelda. Però la maledicció no entén de classes socials, i pot atacar per igual tant a dos acomodats fills de la Jazz Age com ho eren Zelda i l’autor que va deixar dit també allò de “mostrem un heroi i t’escriuré una tragèdia”, com a dos guapos tan guapos que fins i tot fan una mica de ràbia, nascuts a un d’aquells barris tirant a lumpen d’una gran ciutat que semblen portar incorporats una mena de condemna a cadena perpetua de la qual sovint no se’n  salven ni els guapos ni els que són lletjos com un pecat: si has nascut aquí , l’estigma et pot acompanyar de per vida encara que et trobis molt lluny d’aquí.

Que David Trueba coneix molt bé  Fitzgerald, sembla quedar demostrat al llarg del seu primer text teatral. Un text en el qual , ja per començar, i sense aclarir mai la seva procedència, apareix verbalitzada de forma literal per la seva protagonista femenina  la primera de les cites esmentades; la que fa referència a emetre judicis sense tenir en compte les oportunitats de les que ha gaudit o de les que, per contra, s’ha vista mancada la persona jutjada. Resulta que el noiet que llavors estava fascinat per ella i que ara s’ha convertir en un advocat d’èxit defensor de causes teòricament perdudes, l’únic lletraferit del barri amb mala vida en el qual tots dos es van criar, portava sempre a la butxaca el llibre que conté la frase. D’altra banda, resulta també que l’obra ve a reafirmar allò que afirma la frase final de Gatsby; també aquest text ens mostra dos personatges que navegant contracorrent mentre aparentment intentaven marcar distàncies,  es tornen a trobar dues dècades després a l’ara abandonat bar de barri que va ser un escenari privilegiat de la seva infància i de la seva adolescència. I resulta de pas que la trobada serveix alhora per a reafirmar la maledicció de la qual és objecte la bellesa, i que es torna encara més sagnant quan el teu entorn és tan dur que la bellesa es converteix gairebé en un insult pels que , a banda de mancar de les mateixes coses de les quals mancaven també els guapos, manquen també de bellesa. Així ens ho explica  aquesta dona que quan era una noia amb molta empenta portava de bòlit tots el nois del barri, començant pel futur advocat. Tant ella com el seu germà eren coneguts com “els guapos”, tot i que ella reconeix que la seva bellesa no era res, comparada amb la d’ell, un noi capaç alhora de portar de bòlit no solament les noies del barri, sinó també els nois i les noies de qualsevol altra barri. Per això mateix, li ha tocat pagar un preu encara més alt que el pagat per la seva germana.

Aquests és el nucli argumental del qual parteix Trueba. Tot i que abans de ficar-se en ell, l’autor i director que s’estrena als escenaris però que porta ja una llarga trajectòria a les pantalles, ens ofereixi una picada d’ullet metateatral que en té molt de relliscada de primerenc. Per què, és pregunta Trueba servint-se del seu actor i de la seva actriu, l’endogàmica gent del teatre es creu que tot allò que té a veure amb els estudis teatrals i amb la gent que els cursa  és una matèria molt interessant i, per contra, tot allò que impliqui estudiar una altra mena d’ofici sembli que els hi resulta indiferent? Però introduint la qüestió , l’autor introdueix  alhora una distància que no té res a veure amb el saludablement didàctic distanciament brechtià que en altres èpoques, despertava furor entre els teatrers. Introduint aquesta mena de pròleg sobrer, Trueba es fa una mala jugada a ell mateix, i aconsegueix que al públic li costi una mica més sentir com a reals aquest advocat que ara fins i tot surt a la tele perquè ha estat capaç d’enderrocar als tribunals  un fons voltor com ja els hi agradaria poder presumir de saber fer-ho a molts polítics comuns, i aquesta noia vinguda del passat i que tant el va marcar en el passat , que ara demana el seu ajut professional. Amb aquest punt de partida,  Trueba es passa la seva bona estona , abans de trobar el to adient per tal d’enxampar amb ell el públic que assisteix a la trobada: una trobada  atacada d’aquell punt de nostàlgia que ja no és el que era ,per dir-ho com ho va dir Simone Signoret quan li va posar memorable títol al seu llibre de memòries. Ja sabem que tant la vida com el teatre en van plens de tòpics i de frases fetes  i de llocs comuns, perquè aquests són indissociables de la mateixa existència. El problema , quan d’una obra de ficció es tracta, consisteix en saber treballar amb ells donant-los alhora una presència novetosa, o una càrrega dramàtica especialment intensa , o un rerefons reflexiu dotat de prou fundaria , o una càrrega emocional capaç d’arribar al moll de l’os. Però els voluntariosos guapos de Trueba es queden una mica a mig camí, a l’hora  d’assolir qualsevol d’aquests objectiu. I també els seus dos personatges (però molt especialment, el de l’eixerit advocat ) semblen un xic mancats de densitat ,com sembla una mica mancada de versemblança una resolució final de la qual cal no dir ni mitja paraula per no desvetllar res sobre ella, però que peca també d’un cert efectisme moralista amb tocs naïf. I ni el mot correcte Vito Sanz ni la gairebé sempre estupenda Anna Alarcón que, en aquesta ocasió, tot i salvar els papers, en algun moment sembla també un xic desbordada per ells, poden fer altra cosa que defensar amb dignitat uns caràcters que necessitarien estar més sòlidament construïts per assolir veritable volada. Per la seva boca surten un grapat d’aquests tòpics i aquests llocs comuns als qual em referia abans, sense que mai puguin franquejar els seu evidents límits. I sense que mai puguin evitar que aquest espectacle sembli una primera prova construïda  amb digna correcció, però necessitada de moltes més embranzida creativa.