David Trueba ha debutat al teatre convencent amb una peça d’uns personatges insignificants. Com Eu Manzanares (Lo nuestro que està aquests dies al Texas o Nessun Dorma), s’ha fixat en els ciutadans dels barris obrers. Si El 47 ha permès reconèixer el valor d’un veïnat per haver segrestat un autobús reclamant millores al barri, a Los guapos es veu una cara menys amable. Hi ha el jove que ha acabat sent un advocat capaç de mantenir a ratlla el poder, però també la noia per a qui el barri era la seva gàbia d’or, on ella era superior. Avui s’ha adonat que la joventut i l’aura se li han perdut. Pablo (Vito Sanz) és dels que conduirien l’autobús pels pendents sense asfaltar fins a arribar al barri. Nuria (Anna Alarcón) és la que es queixa de les injustícies i alhora treu profit de qualsevol bri de privilegi. De fons, en aquest thriller romàntic, hi ha la relació del primer amor i un miratge per saber què en queda, 20 anys més tard.

Trueba és gat vell, tot i estrenar-se en aquesta disciplina. Debuta recorrent a un tema que pocs cops falla: un thriller amb una demanda judicial i les ombres nostàlgiques de l’advocat de tornar a un paisatge de la infància. Amb l’amor tanca el cercle quan hi trasllada la queixa, que acaba sent buida quan no és capaç de reconèixer tot allò que s’ha desaprofitat. L’antagonisme topa amb aquell instant tan preciós de la tendra ingenuïtat: amb les vides refetes, aparentment, la relació amb l’altre permet dir les veritats sense subterfugis, conscients que el secret íntim compartit aguantarà la franquesa més directa.

El director de cinema i novel·lista ha trigat molt a accedir al teatre, tot i intuir-se que és un espectador voraç. Ha necessitat que es creuin dos intèrprets teatrals en una trama propícia per a la seva estrena. Trueba juga amb dues bèsties escèniques de notable escolta (Anna Alarcón està contrastadíssima a la cartellera catalana en el seu paper d’amor tòxic amb peces com Sé de un lugar i Esmorza amb mi; Vito Sanz és una grata sorpresa, a Barcelona) i amb una peça en què la llum filtrada per les caixes de cervesa aporta l’aire quasi nostàlgic per als aparts en què cada personatge parla amb els seus fantasmes del passat, o amb els àngels del present. Sense desvelar el final, Trueba posa l’advocat en un espai moral superior. I el públic, tot i celebrar el seu veredicte, el mira com un ésser un pèl repulsiu tot reconeixent-s’hi, com el viatger de metro que critica que un tercer demani almoina sense oferir res a canvi. Fer pujar el bus o pujar al bus. Aquest és el tema.