Loop. Mònica Bofill

  Sovint, marcar distàncies no és un tema que es pugui mesurar per kilòmetres. I vist així, aquella petita illa de Tasmània  situada al sud de la gran illa d’Austràlia que fins i tot disposa del seu dimoni particular amb forma d’amenaçador animalot en perill d’extinció, no està situada a més gran distància de la que es pugui trobar qualsevol altre indret que tinguis  a tocar de casa. Cap a Tasmània , i en companyia del gran amor de la seva vida al qual acaba de conèixer com qui diu fa quatre dies, és cap a on és a punt de mudar-se la coprotagonista d’aquesta comèdia dramàtica. Però el seu pare, un escultor que porta quatre dècades intentant donar-li forma definitiva al seu inacabat bust sense acabar mai de sortir-se’n , no ho veu tan clar. O, més aviat , i per dir la veritat, no ho veu gens clar. I aquí, en aquest diàleg que s’estableix entre pare i filla  mentre la nena de la casa es troba ja fent  les maletes , se situa el nucli central d’aquest nou text de Ramon Madaula que, això sí, fa també puntuals escapades temporals , per tal de reafirmar precisament l’idea que es troba ja implícita en el seu mateix títol. Totes ( o gairebé) les relacions entre pares/mares i fills/filles, en tenen quelcom de “loop” atemporal, encara que vagin canviant els temps i les circumstàncies . Tal i com ens diuen els responsables de l’espectacle a l’hora de presentar-lo, al llarg dels ben aprofitats setanta minuts de representació , i tret de les ja esmentades escapades, assistirem a un diàleg “trepidant, còmic i dramàtic” entre “un pare que “pensa que en sap més que la filla, i una filla que pensa que en sap més que el pare”. Cadascú d’ells , pensa alhora que és l’altre, qui s’equivoca. I cap dels dos coneix tan bé l’altre com s’imagina. I doncs, no és aquest el “loop” familiar i generacional que es repeteix un i altre cop a la gran majoria  de les llars ? I el cas és que aquest esquema repetitiu ens el podem trobar tant en aquelles llars on les criatures han crescut educades seguint esquemes tirant a autoritaris, com en aquelles altres en les quals ha dominat l’ambient liberal. Aquí tenim com exemple el pare d’aquesta història. Un pare convençut que per tal de crear la pròpia identitat, a tots el fills els toca allunyar-se dels pares . I convençut alhora que quan el nen o la nena són ja prou grans, el que cal és no intervenir en les seves vides , tret que es tracti de rescatar-les: l’operació rescat ha d’estar sempre disponible. Però, malgrat tot, aquest pare no intervencionista es disposa a fer ara una intervenció d’aquelles que poden deixar ben  tocada la persona a la qual s’adrecen. En aquest cas , la filla que (molta atenció al simbolisme latent que això implica!), per tal de marxar de casa...necessita que siguin els papis els que li prestin la seva pròpia maleta, gairebé com si estès demanant amb això una última benedicció, i deixant clar els cordons umbilicals que mai no es tallaran. Però com assenyalava al principi, per viatjar cap a la Tasmània particular de cadascú no és imprescindible viatjar cap a Austràlia. Com sap molt bé el pare encara que pugui oblidar-ho, Tasmània es pot trobar en aquell local atrotinat en el qual t’has muntat el teu taller d’escultor. De debò ha oblidat el pare que també apostar per aquell taller semblava una decisió abocada al fracàs?  S’ha tornat potser  el pare un cínic o un analfabet emocional , tal i com es pregunta la filla en un moment en el qual se  sent especialment assetjada per les paraules del progenitor? En qualsevol cas, i com  ens recorda també Madaula, encara que ens trobem assistint a un combat, en aquest cas es tracta d’un combat derivat del fet d’estimar-se . I aquest combat ple alhora  d’estimació ,fins i tot quan sembla imposar-se aquella mena d’incomprensió que per moments pot semblar també  insalvable , se’ns presenta mitjançant un força ben construït text que evita en tot moment pronunciar-se en un o altre sentit. Aquí no poden haver-hi vencedors ni vençuts. Entre d’altres coses ,perquè tant els uns com els altres tenen moltes possibilitats de seguir repetint en el futur o d’haver adoptat ja en el present els mateixos esquemes que havien intentat defugir . Tirant mà del tòpic, es podria dir que és també llei de vida que els fills i les filles imaginin sovint que quan es converteixin en pares i mares ,evitaran caure en els errors en els quals van caure els seus pares i les seves  mares, oblidant així l’implacable llei del “loop”. Ben modulat per l’encertada direcció de Mònica Bofill, el combat troba en el propi Madaula i en Júlia Genis dos excel·lents defensors de les posicions que ocupen els seus personatges, i que no sempre estan exemptes de ben visibles i ben humanes contradiccions. El resultat  és un sòlid muntatge recolzat en un sòlid text al qual cal augurar-li una llarga trajectòria. Tal i com ha quedat ja apuntat, aquest “loop” ens resulta prou proper i es troba prou generalitzat, com per a poder ser reconegut com a propi per un públic ben intergeneracional.La Tasmània que representa el futur esperançador allunyat de de dependències de les quals cal alliberar-se per créixer, conviu amb la Tasmània del passat que potser no ha fet realitat els somnis alliberadors  de llavors. El cas és que , com ens recorda Madaula, totes dues formen part de la dinàmica dels nostres “loops”.

Ramon Madaula ho ha tornat a fer amb Loop. Ha posat els seus dubtes de pare atrotinat que vol ser perfecte per construir una comèdia dramàtica que caricaturitza divertidament d'arrencada i que commou en els quadres finals. Els riures es van encotillant en el rostre dels espectadors de la Flyhard, entenent que la veritat que s'imposa ja és massa grossa per a riure-hi. Madaula, actor i autor, confia de nou en la direcció sensible de Mònica Bofill (Entrevistes breus amb dones excepcionals, L'alè de la vida). Com ja va passar amb Els Brugarol. De nou, l'ombra del triomf aigualit de l'artista es fa present a l'escenari. Altra vegada, Madaula és un escultor de pega, incomprès. Com ja ho va ser a Adossats. L'acompanya en aquest viatge íntim al taller d'escultor en uns baixos del Poble-sec la paleta àmplia de l'actriu Júlia Genís (L'alegria que passa, El futur). Ella és la filla, de 25 anys, que viatjarà a Tasmània en poques hores i que demana una empenta de confiança al pare. Hi va amb el seu xicot, amb l'esperança que triomfaran en una feina un punt artística. L'actriu també emergeix com la mare de l'escultor de 19 anys que vol dedicar-se professionalment a l'art, tot i les advertències familiars. Els pares, perquè s'estimen els fills, desconfien de les aventures en un temps en què ja cal centrar-se pragmàticament. Els fills necessiten trencar vincles i provar-se, admetent que entren en una zona de turbulències. I aquí és on rau la impossibilitat d'una conversa que sempre queda tallada. En la conversa entre pare i filla hi ha la resposta a la polèmica per les declaracions de Madaula als Pla B del jovent que es vol dedicar al teatre: Madaula no deixa de ser honest i d'opinar malgrat saber que entri a l'ull de l'huracà. És una resposta amb context que pot desagradar però que s'inspira en els seus temors i la seva experiència com a artista. L'autor sempre admet la dificultat de fer avançar la trama amb només dos personatges. Ara, gràcies als desdoblaments dels intèrprets troba una clau d'atemporalitat magnífica i que retrata perfectament el Loop familiar del títol. L'autor troba petroli en les complexitats més íntimes. Li funciona amb Perduts o amb Els Buonaparte (perquè, més enllà de la dada històrica, domina la relacio de germans). En canvi, queda coix amb la sèrie sobre Jaume I (Conqueridors) o Bufalo Bill al seu pas per Barcelona. A Loop, el públic veu, amb prop d'una hora i mitja que passa volant, aquesta conversa final, que s'interromp contínuament per les urgències inoportunes del moment. És un retrat lent, com qui desgasta el guix per donar forma a una efígie que, 40 anys més tard, continua inacabada. Sempre el temps és insuficient. Sempre la vida passa per sobre dels somnis i les petites frustracions marquen les civelles del rostre, l'angúnia pel futur dels que arribaran un dia a la maduresa demanant diners als pares, que difícilment podran tornar. I els pares, sempre inexperts i amb poca traça, patinen volent ser íntegres i justos. Un nus Irlandès final aconseguirà simbolitzar que la cadena cedeix una nova baula al futur. Mentre que les peces antigues carreguen amb pesantor les angoixes per al demà. Preciós quadre, sobretot si hi aneu acompanyats per familiars. Comentar l'obra de tornada al metro revelarà, molt probablement, una mirada tangencialment diferent de la pròpia. I això és el més saludable.