Ramon Madaula ho ha tornat a fer amb Loop. Ha posat els seus dubtes de pare atrotinat que vol ser perfecte per construir una comèdia dramàtica que caricaturitza divertidament d’arrencada i que commou en els quadres finals. Els riures es van encotillant en el rostre dels espectadors de la Flyhard, entenent que la veritat que s’imposa ja és massa grossa per a riure-hi.

Madaula, actor i autor, confia de nou en la direcció sensible de Mònica Bofill (Entrevistes breus amb dones excepcionals, L’alè de la vida). Com ja va passar amb Els Brugarol. De nou, l’ombra del triomf aigualit de l’artista es fa present a l’escenari. Altra vegada, Madaula és un escultor de pega, incomprès. Com ja ho va ser a Adossats. L’acompanya en aquest viatge íntim al taller d’escultor en uns baixos del Poble-sec la paleta àmplia de l’actriu Júlia Genís (L’alegria que passa, El futur). Ella és la filla, de 25 anys, que viatjarà a Tasmània en poques hores i que demana

una empenta de confiança al pare. Hi va amb el seu xicot, amb l’esperança que triomfaran en una feina un punt artística. L’actriu també emergeix com la mare de l’escultor de 19 anys que vol dedicar-se professionalment a l’art, tot i les advertències familiars. Els pares, perquè s’estimen els fills, desconfien de les aventures en un temps en què ja cal centrar-se pragmàticament. Els fills necessiten trencar vincles i provar-se, admetent que entren en una zona de turbulències. I aquí és on rau la impossibilitat d’una conversa que sempre queda tallada.

En la conversa entre pare i filla hi ha la resposta a la polèmica per les declaracions de Madaula als Pla B del jovent que es vol dedicar al teatre: Madaula no deixa de ser honest i d’opinar malgrat saber que entri a l’ull de l’huracà. És una resposta amb context que pot desagradar però que s’inspira en els seus temors i la seva experiència com a artista.

L’autor sempre admet la dificultat de fer avançar la trama amb només dos personatges. Ara, gràcies als desdoblaments dels intèrprets troba una clau d’atemporalitat magnífica i que retrata perfectament el Loop familiar del títol. L’autor troba petroli en les complexitats més íntimes. Li funciona amb Perduts o amb Els Buonaparte (perquè, més enllà de la dada històrica, domina la relacio de germans). En canvi, queda coix amb la sèrie sobre Jaume I (Conqueridors) o Bufalo Bill al seu pas per Barcelona.

A Loop, el públic veu, amb prop d’una hora i mitja que passa volant, aquesta conversa final, que s’interromp contínuament per les urgències inoportunes del moment. És un retrat lent, com qui desgasta el guix per donar forma a una efígie que, 40 anys més tard, continua inacabada. Sempre el temps és insuficient. Sempre la vida passa per sobre dels somnis i les petites frustracions marquen les civelles del rostre, l’angúnia pel futur dels que arribaran un dia a la maduresa demanant diners als pares, que difícilment podran tornar. I els pares, sempre inexperts i amb poca traça, patinen volent ser íntegres i justos.

Un nus Irlandès final aconseguirà simbolitzar que la cadena cedeix una nova baula al futur. Mentre que les peces antigues carreguen amb pesantor les angoixes per al demà. Preciós quadre, sobretot si hi aneu acompanyats per familiars. Comentar l’obra de tornada al metro revelarà, molt probablement, una mirada tangencialment diferent de la pròpia. I això és el més saludable.