Cal reconèixer que la fórmula emprada per Temporada Alta d’unir els talents d’un director internacional amb artistes locals, ha funcionat la mar de bé amb Krystian Lupa, Claudio Tolcachir, Guy Cassiers o Gabriel Calderón, i que continua essent una gran idea vist el muntatge de L’oncle Vània del director lituà Oskaras Koršunovas, text cabdal de Txékhov interpretat per un repartiment català. Em pregunto si funcionaria tan bé a la inversa, amb un repartiment internacional i direcció catalana.

En una carta de Txékhov a Suvorin, l’autor es rebel·la mostrant el que sembla ser un dels fonaments del seu art: “Ja és hora –diu Txékhov–, que els escriptors confessin que no comprenen res d’aquest món, com en altres èpoques van confessar-ho Sòcrates i Voltaire. La gent pensa que ho sap i que ho entén tot, i com més estúpida és, més ampli li sembla l’horitzó. Si un artista en qui la gent creu es decideix a declarar que no entén res del que veu, això constituirà una gran aportació en el camp del pensament i suposarà un pas endavant”. Txékhov també sabia que no sabia res, per això va ser un innovador, i la seva profunditat rau en l’aparent superfície.

Efectivament, les mosques netegen l’aire, i les obres netegen els costums. Per primera vegada hem vist un muntatge de L’oncle Vània renovat, allunyat de l’estereotip, net de prejudicis escènics, que trenca sovint la quarta paret, lliure, enèrgic, còmic, tràgic, grotesc, emotiu… Sensacional. És obvi que la personalitat radical de Koršunovas ho impregna tot, però l’esperit de Txékhov resta impol·lut. És més, diria que il·lumina de manera esplèndida la fragilitat abissal de l’existència humana davant la vida, sovint tan grotesca, implacable i despietada. Com ho fa? Contrastant el dolor i la broma en un equilibri escènic magistral. De manera que equivoquem l’esperit i l’estupidesa ens fa miserables, s’evidencia així la nostra incapacitat de ser feliços. I la vida, fugaç, passa inexorablement, i és aleshores quan veiem les coses amb claredat, quan la pèrdua és irreparable.

De fet, l’art de Txékhov no deixa de ser el reflex d’un mateix, de la societat i del món. Però el més colpidor és veure que l’escriptor rus (i Koršunovas) no jutgen mai els seus personatges, siguin alegres o tristos, execrables o amatents, refinats o vulgars. En aquest sentit no hi ha duresa de cor ni gens d’amargor, no hi passen comptes perquè saben prou bé que els humans no poden ser diferents del que són. Per això, després de la tempesta tot queda igual i no canvia res.

A través dels elements lumínics i escenogràfics, la posada en escena concilia passat i present; potser la gran pantalla no aporta gairebé res, però obviant això i que les portes corredisses impedeixen certa visió als laterals i són una nosa, tot plegat respira l’atmosfera i l’encant txekhovià. El ritme, el grotesc i el sorprenent humor imprevisible, juntament amb una plena llibertat actoral, de vegades intensa i desfermada, (oi, Vània?) són elements que juguen no sempre a favor d’aquest muntatge irònic i admirable.

Però gaudir de tot això només és possible si l’espectador fa un sever exercici: ignorar l’irritant i constant trencament de la quarta paret, que és d’un subratllat força humiliant, com si no es comptés amb la intel·ligència del públic per entendre el que diuen els personatges.

Per sort, podrem tornar a veure l’espectacle al Teatre Lliure a partir del 18 de novembre.

Signa: el puto crític.