… I si no ho és, poc li falta, per què allà ningú no està a gust. En realitat, ningú no està a gust enlloc, han perdut la il.lusio i el pas dels anys no solament els ha envellit, que també, sino que els ha tornat esquerps i rundinaires. Han deixat escapar moltes oportunitats i ara s’adonen que han perdut el temps. De fet, estan tan amargats que com a sortida s’han creat un mon d’il.lusions, aparent i fals. Però han de seguir endavant com sigui. 

Així son tots els personatges de Chéjov, així és “L’oncle Vania” i aixi ha volgut posar.ho de manifest el lituà Oskaras Korsunovas per encàrrec de Temporada Alta i el Lliure, i ha escollit repartiment català, a excepció del roquer Kaspar Bindeman, segurament el personatge més fluix, però tot un virtuòs amb la guitarra elèctrica i tot un ídol musical al seu païs, Letònia.

Per què hi ha rock, hi ha Frank Zappa, hi ha blues, hi ha denúncia de la deforestació a causa de la negligència humana, el canvi climàtic i alguns altres elements que ens ajuden a actualitzar una mica un clàssic, que potser no calia actualitzar. O sí? Aquí hi hauría debat. Per què pot haver espectadors que es tirin enrera a l’hora de veure “L’oncle Vania” per aquesta raó. Així doncs, mandra per veure o revisar un clàssic? La meva opinió en aquest debat que he iniciat jo mateix: mai! tornar a gaudir-ne, descobrir coses noves, apreciar les actualitzacions o bé permetre que les joves generacions ho descobreixin.

Per això, si l’aneu a veure, cosa que us recomano al cent per cent, us descobrireu enmig d’un allau d’emocions, i algunes molt extremades. Et pots trobar, i així ho testifico, que en determinats moments un espectador riu i l’altre, que està al costat, plora.

I també trobareu un festival de ritmes i gèneres. Una primera part controlada, que et dona temps a (re) descobrir tots els personatges, dona pas a un autèntic festival en la represa, que va des del drama al vodevil, amb un protagonista d’excepció: Julio Manrique. Ansiòs de tornar a estar al capdavant de l’escenari després de la direcció en unes quantes obres, Manrique es deixa anar i es buida protagonitzant un dels millors moments de la temporada teatral en curs.

Al costat d’ell ningú no desentona, al contrari. De la sempre brillant Júlia Truyol, passant pel recuperat Lluis Marco (ja era tornar.lo a veure, a més durant força estona), Carme Sansa , Anna Güell (aquestes dues, mauradament amb poca presència), l’explosiva Raquel Ferri i el sempre fiable Ivan Benet.

Tots ells protagonitzen una obra molt compacte, d’una llarga durada (gairebé tres hores que passen forçs bé), adornada a més d’una excel.lent escenogrfia (brillantíssim el joc de càmares) i tot rodejat d’una farum incontrolable de vodka i pluja alhora. Sens dubte, una de les obres de la temporada.