No els coneixem de res, però no se’ns fan gens
estranys. Diuen i fan coses que no acaben de quadrar, però que tampoc no ens
sonen tan llunyanes. Ens fan riure, però després ens queda un regust amarg i una
mena de sentiment de culpabilitat… En tots ells hi ha aquell punt
recognoscible –que de vegades brolla a raig, d’altres més discretament o supura
gota a gota– que ens els fa terriblement propers. Potser perquè gairebé tots
tenim –hem tingut o tindrem– el nostre propi Coleman. Per això connectem tant
amb aquesta família atípica, estrafolària i cruel –però alhora divertida i
entranyable– que va aterrar a Catalunya ja fa uns quants anys parlant en
argentí en un moment d’eclosió del teatre porteny. Claudio Tolcachir i Timbre 4
van esdevenir –com molts altres conterranis seus– un nom de referència. La seva
manera de concebre i fer teatre va arrelar i van establir uns vincles profunds
i profitosos entre Barcelona i Buenos Aires que avui encara són ben vius.

La versió catalana recull totes les
peculiaritats de l’original, convenientment adaptades al ritme i al posat de
casa nostra gràcies a la bona feina de Jordi Galceran –traducció actualitzada i
ajustada a la nova realitat–, a un càsting fantàstic i, per descomptat, a la
interpretació d’un grapat d’intèrprets que, guiats per Tolcachir, semblen
entendre’s de meravella.

Els personatges graviten al voltant d’una
figura central, la iaia –gran Francesca Piñón– que fa mans i mànigues –i, quan
convé, els ulls grossos– per mantenir unida una família clarament abocada al
desastre. Ella esdevé el pilar d’aquest nucli heterogeni format per una filla
“peterpaniana” –encertadíssima Roser Batalla– i alhora mare de 4 fills singulars
interpretats per Bruna Cusí, Vanesa Segura, Ireneu Tranis i Sergi Torrecilla
que saben trobar i mostrar les peculiaritats dels seus personatges, un dels
quals és un noi depenent psíquicament al qual Torrecilla sap trobar el punt
dramàtic just. També cal esmentar els breus però efectius treballs de Josep
Julien i Biel Duran, així com el revelador vestuari de Nidia Tusal.

I és que si bé els Coleman podrien
exemplificar la típica família desestructurada, el muntatge que els representa
està perfectament estructurat.

L’omissió
de la família Coleman és un drama revestit de comèdia
agredolça que exposa sense jutjar –facultat que resta a les mans dels
espectadors– una situació que sota una epidermis un pèl esperpèntica amaga situacions
i realitats malauradament tan injustes com conegudes i intemporals.