Aquesta gent d’Els Malnascuts (ara presenten les seves produccions sota l’acrònim VVAA) són inesgotables. Construeixen una idea i, als pocs minuts, la qüestionen i l’escapçen. El codi passa a tenir un altre format. Però, de sobte, cop de llum, (i d’efecte) i es torna a la narració inicial, als esbossos dels personatges. que es van confonent entre actors i personatges, ficció i realitat. Hi ha una pretensió absoluta de jugar i d’integrar l’espectador (envoltant-lo). Són generacionals i per això construeixen a partir dels Doraemon. Si Agnès Mateus s’inspira en Mazinguer Z i Afrodita (Rebota y rebota y en tu cara explota), aquests insolentment joves canten la canya als il·lustradors d’anime sense vergonya.

Like si lloras respira l’esponaeïtat de Wohnwagen. La voluntat de trencar el discurs, de fragmentar els personatges i les situacions. Així és impossible construir personatges que generin una empatia amb l’espectador, que els desarmi. La construccio és metateatral. Es vol trencar el codi contínuament. El repte és saber cap a on durà l’aventura postdramàtica. A Tata mala hi havia una voluntat trencadora amb elements externs a la narració (els Falcons de Barcelona) que acabaven esdevenint uns elements que reforçaven la imatge, la situació dramàtica, tot i que presentada de manera fragmentària. Els Malnascuts han presentat peces, amb anterioritat amb una trama (generalment fantasiosa) que transportava l’espectador a uns paratges nous però més propers a l’escena convencional (Collectivus, per exemple). Sembla evident que el viatge els porta a trencar més amb la convenció. Els és una necessitat. Cal que aquest joc arribi a un port en el que l’espectador (de totes les edats, a poder ser) s’hi senti identificat i a més de riure del despropòsit n’extregui una reflexió. Ara, es comprova que la gent de Malnascuts/VVAA són una colla amb molt d’entusiasme, amb talent, i capacitat de construir un espai, un món audiovisual i sonor envolvent. Però que han obviat la raó teatral, la tesi. A Like si lloras es passa a forma part de la comunitat però, com diria Mafalda, després d’arremangar-se les mànigues de la camisa i en mig de la plaça respondria al clam de la radio militant: “D’acord, hem d’empényer el país però com i cap a on?”.