De nou ens trobem a
la Flyhard una petita joia d’escriptura teatral contemporània. Ens referim a
aquest tipus de peça escrita a peu d’escenari, tan a peu, que els propis autors
dirigeixen als actors. Contemporània també perquè posa en relació les noves
tecnologies de la informació i les xarxes socials amb la vida quotidiana dels
seus personatges. Si us rebenten els “spoilers” potser no hauríeu de continuar
llegint això… Tres actors (Vicky Luengo, Bruna Cusí i Sergio Matamala) per
una estranya història que barreja ciència, tecnologia i ficció en una comèdia
amb tants trets de versemblança que fan venir calfreds. Es tracta d’una comèdia
amb tints dramàtics sobre l’inexorable del nostre destí i el lliure albir -una
temàtica que Angelet ja havia transitat amb eGo (2014). Ara, en companyia de
Alejo Levis (més avesat al llenguatge cinematogràfic), ens serveixen una
proposta amb l’aspecte d’una comèdia lleugera: un accident de cotxe, un mort
que està molt viu, jocs de mans, conflictes de parella… i resulta que tot
està ja escrit i publicat al facebook! Costa imaginar-ho si hom pensa en les
dimensions de la Flyhard, però el cert es que tot això, i alguna cosa més,
passa davant l’estorada mirada d’uns espectadors que són allí, a tocar. Vicky
Luengo fa de pal de paller en una funció complexa, molt ben secundada per Bruna
Cosí i Sergio Matamala. La complexitat no es troba tan sols en la proximitat
del públic, sinó també i sobretot, en la reconstrucció de la mateixa escena una
vegada i altra, creant la sensació d’estar en un bucle de relació espai/temps:
el dia de la marmota, en diran alguns, altres pensaran en diacronisme o física quàntica.
La situació és divertida pel que té de gran joc dels disbarats, deixa però un
pòsit amarg en qüestionar la llibertat de decisió humana. S’ha de veure com es
va teixint aquest fi tapis en mans d’una invisible Aracne, fins i tot aquells
que recelen de la ciència-ficció al teatre: al cap i a la fi, Apol·lo, des del
seu oracle a Delfos, també feia spoilers.