L’herència és una peça de grans dimensions. Monumental com una catedral. El repte que ha assumit Josep Maria Mestres i el Teatre Lliure és titànic. Matthew López pretén saber quina repercussió té la Sida en el col·lectiu homosexual de Nova York avui, reescrivint una nova versió d’Àngels a Amèrica, una generació després. L’obra serveix per comprovar a quina velocitat actua l’oblit i la vergonya. L’herència pretén, precisament, ser un revulsiu a combatre aquesta desmemòria, a recordar les persones que van morir pel camí; a entendre la responsabilitat del col·lectiu a fer passes endavant i agrair els que van millorar la situació anterior i homenatjar els que no en van poder gaudir. Fer-ho teatralment, sense que ressoni a discurs benintencionat té molt de mèrit. I, certament, pel camí de l’acció, retrata prou bé aquest camp.

En un taller d’escriptura un jove (Marc Soler) no sap com començar a explicar la seva història. En realitat, la narrarà des d’un jo diferent: el d’un noi sensible, Eric Glass, que es menysté i que permet que es llueixi en Toby (Carlos Cuevas), un jove ambiciós, que amaga tant com pot la seva infància. Com si fos la imatge dels americans aguantant la bandera dalt d’un cim acabat de conquerir en una cruenta batalla, es veu qui clava la bandera, però el valor ha estat dels que hi han deixat la vida, o apuntalen a l’enxaneta. Aquesta clau funciona en la primera part (tres actes) i es veu amb molta facilitat com els alumnes assumeixen diferents rols, com van creant i justificant cada actitud, sota l’atenta mirada de Morgan (l’autor de Howards End, una llicència poètica que permet enllaçar la trama amb l’Amèrica profunda de les mansions i la seva història.

Per poder fer aquest muntatge cal disposar d’un repartiment jove d’intèrprets molt gran (una desena d’actors). El treball en conjunt d’aquest repartiment al Lliure és més que notable. Amb un Albert Salazar (A.K.A, Pols de diamant), en el paper d’Eric, que esdevé el nucli del relat amb Carles Martínez (una mena de mentor i guia) i Abel Folk (amb un personatge polèmic, que ensenya l’abisme de l’altra meitat d’Amèrica, la republicana). L’engranatge funciona molt bé per la plasticitat dels quadres i per l’energia dels intèrprets.

Com a Àngels a Amèrica, ressona la responsabilitat política. Ara, es combat un relat entre les dues Amèriques confrontades versus la necessitat d’escoltar-se els uns als altres. En una altra escala de relat, la reposició d’El principi dArquimedes també prova de relativitzar les creences pròpies i de ser més empàtic amb les veus que dissenteixen el discurs. Avui, el presumpte criminal es converteix en la víctima de l’opinió pública, sense un mínim diàleg. Per guanyar seguretat en el discurs, cal debilitar la de l’oponent.

Mestres és un director molt hàbil i amb bon olfacte. Es treu del barret un final de la primera part que posa els pèls de punta. Millor descobrir-ho a la platea. Sense quasi paraules aconsegueix traspassar el dolor americà dels anys 90, a l’avui de Barcelona. Podria ser un final de bandera. Situat en aquest lloc, donen moltes ganes de continuar coneixent com es desenvolupa la història. Perquè, efectivament, la trama enrevessada, un punt de capítols de sèrie, com ho podria ser Agost (un altre emblema en el teatre contemporani americà per durada i per ambició), va desplegant-se a menys velocitat i ja aprofundint més en les pors i conviccions dels protagonistes (ja ha desaparegut el taller d’escriptura). La Sala Fabià Puigserver amaga molts trucs per ser versàtil escènicament, però no té l’alçada de la Sala Gran del TNC (per altra banda, desproporcionada). Aquesta monumentalitat seria el que caldria per fer una celebració final amb una casa que amaga una història llarga de valentia, mort i por.

Com a El llarg dinar de Nadal les dents dels porcs del cirerer no salven ningú, però mantenen la fe en què algun cop es produirà el miracle. Amèrica, com qualsevol país, es construeix a partir de les cendres dels avantpassats. L’herència pretén posar-hi un petit ciri que mantingui l’ànima desperta i coratjosa.