Intentant no caure en la temptació simplista de dir només que el més important d’aquest macromuntatge és “la durada” (set horetes de no res sumant-hi els generosos intermedis d’entre cadascun dels sis actes) diria que el dilema rau en saber què és el que impacta més en l’auditori: ¿el contingut o el continent?

«L’herència» és una paràbola contemporània sobre el que va representar la pesta de la sida durant l’últim quart de segle XX i el que ha representat i representa encara avui durant el primer quart de segle XXI.

«L’herència» és, a més, una sentència entre la mort i la vida. I, si no, escolti’s només atentament quina és l’última paraula de l’immens i monumental text del dramaturg nord-americà Matthew López (Panama City, Florida, 1977) quan, abans de fer-se el fosc final, un dels personatges principals sentencia, davant la incògnita de futur: «Viure!»

«L’herència» és també un mirall de la novel·la «Howards End», d’E. M. Forster (o Edward Morgan Forster). Ho és tant, un mirall, que fins i tot l’escriptor que va escriure «Howards End» el 1910, a principis del segle XX, hi apareix en segons quines escenes com un narrador més d’entre els molts que s’alternen durant tota la representació.

Parlava de què impacta més en l’auditori: ¿el contingut o el continent? Doncs, diria que el contingut guanya la partida perquè és com un missatge subliminal que vol retre un homenatge als que van patir la primera etapa de la pesta de la sida, els que hi van perdre la vida, i els que l’han heretada quan el tractament mèdic i la investigació científica hi ha començat a posar remei.

Però també guanya el contingut perquè, com si es tractés d’un capítol més de la Memòria Històrica, vol transmetre a una tercera generació, la més jove, allò que va ser en la comunitat gai la tragèdia inicial de la sida, allò que encara és, un cop neutralitzada, i allò que encara pot ser.

¿I el continent, doncs? Aquí és on entrem de ple en el paper que ha de tenir o hauria de tenir el teatre, fins i tot quan vol ser un exponent viu de denúncia o de testimoni. I «L’herència» que ha ”heretat” —valgui l’expressió reiterativa— el director Josep Maria Mestres, juga perillosament amb l’extensió amb el risc de perdre atractiu dramàtic i ho deixa tot al discurs, dens, intens, ric, immens, monumental —repeteixo— que en aquest cas, a més, no trontolla per enlloc sota una versió catalana directa de l’anglès que ha fet el traductor Joan Sellent i, per reblar el clau, sota una claredat expressiva de conjunt de tota la companyia que evidencia un treball rigorós de declamació molt propi de la línia de treball del director Josep Maria Mestres en els seus muntatges.

Només perquè en quedi constància i per si no ens n’havíem adonat, diguem que «L’herència» és una obra plenament literària, multinarrativa, a moltes veus, com una matrioixca o nina russa que porta d’una història a una altra tot i que acaba creant una història lineal única a la qual s’arriba, esclar, passades les set hores.

Segurament que enfrontar-se a «L’herència» sense un repartiment garantit aniria a la contra del muntatge. Per generacions, cal esmentar en primer lloc les interpretacions dels dos actors protagonistes: Carlos Cuevas i Albert Salazar. El primer, el de Carlos Cuevas, en una evolució admirable del personatge de Toby Darling, des d’un passat d’infància tèrbol, camuflat sota la seva aura de fals èxit de la maduresa, fins a la caiguda final als inferns. El segon, el d’Albert Salazar, en el personatge d’Eric Glass, també en l’evolució que fa des de la feblesa a la recerca de la protecció fins al retrobament amb allò que li dicta el cor.

L’altra generació és la que representen els actors Carles Martínez i Abel Folk. El primer, Carles Martínez, en fugaces escenes on és el mateix Morgan Forster, però principalment el personatge filantròpic de Walter Poole, parella de Henry Wilcox, un adinerat home de negocis —que es declara republicà nord-americà i que aquí ressona més que mai pel perill que corre el món sota el mandat de Donald Trump— amb les seves contradiccions i hipocresies, que interpreta Albel Folk.

La tercera generació, la més jove, només té un protagonista: l’actor Marc Soler, que es posa en la pell d’un segon personatge de «L’herència», el d’Adam i el de Leo, la víctima empresonada entre dues generacions marcades per un mateix estigma i també el que és el narrador final de la història.

I entremig de tots ells, com un demiürg que s’espera durant les sis hores, hi ha la vella Margaret, una esplèndida actriu Teresa Lozano, 81 anys en plena forma, l’única actriu de l’extens repartiment, en un monòleg revelador i de gran ofici, en el paper de la mare d’una de les víctimes de la sida de la dècada dels anys vuitanta o noranta, que va morir acollit a la casa allunyada del nord, de Walter Poole, convertida després en una casa, primer de cures i de mort i, després, d’acollida.

«L’herència», que ha adaptat al català Josep Maria Mestres, en una posada en escena que cal qualificar d’històrica, teatralment parlant, ho deixa tot a l’abast de la companyia. L’escenografia hi és, però secundària, estilista, minimalista i, per si no n’hi havia prou, reciclada d’alguns espectacles anteriors del mateix teatre. Els espectadors assidus a la casa hi reconeixeran els sofàs, els llums i altres peces secundàries d’algunes posades en escena recents.

Però això no vol dir que no hi hagi també algunes sorpreses inesperades per als espectadors. Hi són. El final de la primera part —que em reservo sense desvelar del tot— en protagonitza una de les més impactants i que involucra —com si tornéssim a ser en aquell macromuntatge de «The second woman»— un bon nombre d’actors extres sortits de la platea.

Altres moments de silenci sepulcral a l’auditori són les intervencions monologades d’alguns dels personatges: el primer de l’actor Carles Martínez o el que ja he esmentat de l’actriu Teresa Lozano i també, en un moment donat, el de l’actor Carlos Cuevas.

«L’herència» no es pot acabar d’entendre sense recordar l’impacte en el seu moment d’«Àngels a Amèrica» o sense tenir present la font inspiradora de la novel·la «Howards End». Com tota gran obra, «L’herència» es balanceja entre grans acceptacions —a jutjar per l’estrena de Barcelona, n’és una, similar a la que va tenir també en la seva estrena el 2018 al Young Vic Theatre i després el West End de Londres, distingida amb els premis més prestigiosos—, i l’acceptació potser més qüestionada que va tenir després a Broadway, probablement perquè l’acció de «L’herència» transcorre a Nova York i a ningú no li agrada que li posin el dit a la nafra com el posen cadascun dels personatges de la trama. ¿Què en pensaria l’“Innombrable” —entengui’s aquí Donald Trump—, de la sentència de conclusió científica que un dels personatges deixa anar quan escup: “Els Estats Units d’Amèrica són el virus de la sida”?

L’obra «L’herència», que ja fa més de sis anys que ronda per diversos continents, ha fet una entrada apoteòsica a Catalunya i es perfila com un dels muntatges que deixaran una forta empremta en la generació d’espectadors que hi hagin pogut accedir.

Malgrat la complexitat de la companyia —tretze intèrprets—, de compromisos, calendaris i organització, tot porta a pensar que «L’herència» demana una extensió més enllà de la temporada prevista, ara o més endavant. Hi ha “herències” que, per difícils que siguin d’assumir, es mereixen ser dignes dels “hereus” que les han rebudes.