Anar al teatre en temps de pandèmia s’assembla molt en anar a un aeroport: antelació, accessos pautats, recorreguts marcats, mesures de seguretat i megafonia d’alerta per recordar totes les normes. És normal. Els teatres figuren entre els llocs més segurs on podem anar actualment gràcies a totes aquestes mesures. En el cas de L’èxit de la temporada, l’obra amb la qual El Terrat celebra els seus 30 anys al magnífic Teatre Colisseum de Barcelona totes aquestes circumstàncies, a més, donen una pista molt significativa del que s’oferirà  als espectadors: “La mascareta és obligatòria durant tot el xou”, “Quan acabi el xou espereu les indicacions del personal de sala…”, “Gaudiu del xou”…

De bones a primeres sobta la utilització, un pèl insistent fins i tot, del concepte ‘xou’ en comptes del terme ‘espectacle’, molt més habitual. Però a la vista de la proposta, la substitució lèxica té tot el sentit: L’èxit de la temporada no és un espectacle. És un xou. Vol ser un xou. Partint del teatre, perquè no pot ser d’altra manera, però ultrapassant-ne els límits, desbordant el concepte per situar-se a aquell terreny on, per exemple, l’ortodòxia està per sota del carisma dels intèrprets.

I no és estany perquè, clar, reunir damunt l’escenari Fermi Fernández, Oriol Grau, Sílvia Abril, Mònica Pérez, David Fernández i Jordi Ríos i demanar-los que només facin teatre seria fer un flac favor tan a aquests representants del showbussiness com a les expectatives dels espectadors. I més quan, en el guió que els han escrit Enric Cambray i Israel Solà s’interpreten en bona mesura a ells mateixos. Per no dir, naturalment, que tot plegat no deixa de ser un auto homenatge que es fa El Terrat després de tres dècades creant tot un univers de personatges televisius singulars.

És sobrer dir-ho, però que ningú esperi una proposta de teatre convencional. De fet, quan L’èxit de la temporada funciona millor és quan els seus intèrprets poden deixar d’encotillar-se en els esquemes de la interpretació, diguem-ne, canònica. I en un argument que explica els intents d’un grup d’actors televisius per reivindicar-se teatralment muntant el Romeu i Julieta de Shakespeare aquesta circumstància és vital.

I és per això que L’èxit de la temporada comença malament. La primera mitja hora –quan els nostres showmen i showwomen han de recrear la tragèdia amorosa del bard—la cosa costa molt, francament. Superat aquest tràngol, quan poden ser ells mateixos vaja, l’espectacle es torna xou i arriba a divertir i a fer riure.  La paradoxa és que els aspectes en els quals el xou funciona millor són aquells en què més teatre hi ha. I on més teatre hi ha és en les magnífiques interpretacions de la Sílvia Abril i la Montse Pérez, dues actriuasses que hauríem de veure més damunt dels escenaris.

Gràcies a elles dues, principalment, i també a un correcte Oriol Grau, aquest invent que comença fatal acaba convencent i convertint-se en una reivindicació de la comèdia sense mes pretensions. I, ull, que això no es poc en un país en què cada cop que s’alça el teló sembla que hagi de ser per canviar el món.