Es tracta d’una
interpretació (deconstrucció) del clàssic Les tres germanes, de Txèkhov, que ha fet José Sanchis Sinisterra. És a
dir, una obra de fa
més de cent anys passada per una mirada actual però respectuosa (gairebé del tot) amb el text de l’autor
rus. Un segle separa
la construcció de la seva deconstrucció i, malgrat el pas del temps (ai… el
temps!), res no ha canviat gaire. Són coses
que tenen els clàssics: són vigents.

L’obra ens
presenta tres germanes un any després de la mort del pare. Ara, quan les il·lusions de les tres comencen a esvair-se
(potser sense que vulguin adonar-se’n), recorden l’època en la qual els somnis
d’una vida digna i feliç eren justificats. I passarà el temps, implacable, per
fer-les adonar-se que
tot és en va. Que val més la pena assumir amb dignitat la decadència que no pas
fer volar la imaginació, cada cop més il·lusòria i més irreal.

El muntatge ens atrapa en una escena
única on el pas del temps és protagonista amb un ritme frenètic i, alhora, pausat; un ritme feliç
i, de sobte, nostàlgic; un ritme inquietant i, també, anestesiant. Tot gràcies
a l’estil tan
particular de Sinisterra: llibres que cauen
per trencar les fantasies; personatges (interpretats per les mateixes germanes)
que donen un contrapunt; narracions en boca de les mateixes
protagonistes; repeticions punyents; uns rellotges de paret (tic-tac, ding-dong…) que constantment
reclamen atenció… Recursos que donen sentit a una ambientació d’època (els
vestits de les noies les mantenen rígides davant de la vida...) i que Raimon Molins, el director de l’obra, que ja va presentar a la sala Atrium fa cinc
anys, llegeix i completa a la perfecció.

Un no sap si
aquestes tres germanes,
magnífiques Marta Domingo, Mireia Trias i Patricia Mendoza,  tenen més de Txèkhov o més de Sinisterra, si tenen més del principi del segle XX o més de principis del XXI.
Potser és que tot ha canviat per a que tot es quedi com estava. I hi tornem a
ser.