Sona l’emblemàtica i popular cançó «La mare». Més adient, impossible. «La mare», que sembla d’avui mateix, és una composició de té més de cent anys, del 1921. Va néixer al Paral·lel, amb la lletra d’un empresari de cafés-concert de l’època per homenatjar la seva mare, Manuel Sugrañes, i amb la música de Joan Costa. «La mare» és una peça que ha tingut des d’aleshores moltes versions, sobretot a partir de la renaixença que li va donar Dyango el 1989. L’havia estrenat Goyita, una cupletista dels anomenats feliços anys vint del Paral·lel. La versió que han escollit els actors Fel Faixedas i Carles Xuriguera per introduir el seu espectacle «Les mares» és la de la cantant menorquina Anna Ferrer i la cantant gironina Paula Grande. Una troballa que es posa l’auditori a la butxaca.

Dic tot això, perquè Fel Faixedas i Carles Xuriguera s’han arriscat a fer un espectacle en la seva línia d’humor, però que de seguida entra en el sentimentalisme ben entès de l’anomenat “amor de mare”. Per cert, una expressió que l’Institut d’Estudis Catalans es plantejava sense èxit eliminar dels exemples de l’entrada del seu diccionari per no discriminar els pares!, i una expressió que defineix exactament el que Faixedas i Xuriguera han volgut explicar, adoptant el paper de les seves respectives mares, mortes de fa temps les dues i, per atzar de la vida, les dues, peixateres, mestresses de casa i exemple del tipus de dona treballadora, familiar, dedicada als pares i als fills, encasellada en la tradició cultural i, en el seu cas, en la repressió d’un règim dictatorial que els donava ben poques possibilitats de sortida.

Per això, «Les mares», que va arrencar al Festival Temporada Alta i que ja fa un any que ha fet gira pel país, continua en aquesta temporada actual al Teatre Poliorama, captivant un auditori que, per generació o per proximitat a la generació, rep amb emotivitat el que és no només un retrat de la Beti i la Maria, les dues mares de Faixedas i Xuriguera, sinó també un retrat robot de moltes mares d’aquell temps i aquell país. ¿O potser encara fem curt i hauríem de dir també d’aquest temps i aquest país?

Fel Faixedas i Carles Xuriguera són dos intèrprets —en aquest cas, autors i directors de l’obra— de pedra picada. Porten molts anys a l’esquena des que es van presentar, per dir-ho d’alguna manera, en societat, encara ho recordo, al Centre Tradicionàrius de Gràcia el 1998, quan donaven a conèixer la companyia Teatre de Guerrilla, en la qual hi havia al principi fundacional l’actor i director Quim Masferrer.

Entre esquetxos i part del relat de «Les mares», els dos intèrprets juguen amb la versatilitat del teatre a ser, per una part la mare de cadascú d’ells i, per l’altra, ells mateixos. Per això, recorden també una crítica que els va comparar amb una parella còmica similar a la seva, Faemino y Cansado, i que signava Marcos Ordóñez, un critic lamentablement ara a la reserva per motius personals i de salut.

L’espectacle «Les mares» té un afegit audiovisual —hi ha molt de blanc i negre en un to suposo intencionat de mirada nostàlgica— on apareixen altres mares, amigues de les seves dues mares, que parlen del seu temps, de la seva manera d’entendre la vida, del sacrifici que han fet i dels somnis que no han tingut i, si els han tingut, potser no els han pogut complir. Hi ha també moments d’humor en alguna d’aquestes intervencions, d’aquelles tan lúdiques que a vegades només es troben en persones que han resistit plenament tota una vida sense perdre l’alè de continuar vivint.

Fel Faixedas i Carles Xuriguera són, sense proposar-s’ho un parell de clowns. Aquest registre l’interpreten sobretot en la primera escena d’arrencada de l’espectacle. Després, els registres es van alternant, entre la sàtira, la ironia, el diàleg, la memòria, el record, la impertinència i la distància que han de mantenir entre posar-se en la pell —i els vestits!— de les seves mares mantenint el grau de sentiment que escampen per tot l’auditori, però mantenint també el grau d’humor que els espectadors fidels n’esperen. Hi ha aquí, un paral·lelisme amb un altre espectacle que va protagonitzar l’actor Eduard Fernádez, després del comiat de la seva mare malalta d’Alzheimer, amb l’adaptació del monòleg «Todas las canciones de amor», de l’argentí Santiago Loza, que va dirigir Andrés Lima.

Fel Faixedas i Carles Xuriguera, a «Les mares», fan en un moment donat un salt a la bogeria, la paraula lliure, la sornegueria i la lucidesa a més del subsconscient traïdor: és el moment de la parella que es posa a parlar i parlar després d’unes quantes copetes de conyac i on tot surt més a raig, fins i tot amb algun presumpte estirabot improvisat, a l’estil “morcilla” d’aquella estranya parella que eren Paco Morán i Joan Pera.

«Les mares» és un espectacle amable, diria que sense fronteres d’edat adulta, de durada mesurada, que té un dard evident de marca de la casa, de la casa d’en Faixedas i Xuriguera, amb un llenguatge que no oblida que arrenca a Arbúcies, entre el Montseny i les Guilleries, i que, amb una expressió casolana, molt de terra endins, enganxa per la seva denominació d’origen, una D.O. que Fel Faixedas i Carles Xuriguera han posat aquesta vegada al servei de reivindicar el paper de la mare per damunt de totes les coses. És a dir, amor de mare, la resta és aire.