Teatre de Guerrilla va fer fortuna amb les seves excentricitats. Veïns d’Arbúcies van descol·locar la crítica de la capital a Fira Tàrrega i en el seu desembarcament a Barcelona. Es podien riure de sí mateixos. I també fer conya dels pixapins. Una mica com Cascai Teatre (L’orquestra impossible), que també reguen per aquella filera.

Ara, molts anys després que l’acabés perdent el gas aquell trio i que va acabar desmembrant-se en el duet Faixedas-Xuriguera i, per una altra banda, Quim Masferrer (Bona gent). Ara el duet vol fer un homenatge a les seves mares. Ho fan amb una posada en escena tant bèstia com senzilla: transvestint-se i intercanviant-se, sense avisar, per mare i fill. És un joc que, probablement, els dóna gag perfer-se bromes en directe. Com Joan Pera i Paco Morán colen botifarres al guió i no s’amaguen de riure de qualsevol atzagaiada. I de dir-se, a través de les mares respectives que, amb carrera de filosofia o no, són un parell de dropos que es guanyen la vida fent-se bromes, sigui a l’escenari o davant del micro que se’ls hi posi per davant.

El públic de dissabte a la tarda (jornada del Cap Butaca Buida) es combinaven a fer una xocolatada just sortir del teatre. Una oferta que no rebutjarien pas les seves mares, ni les seves amigues que responen, sovint amb divertides ocurrències, sobre els seus estudis, els somnis, formar família i la mort.

Les poca-soltades (la sexualitat és tant tabú per a determinades generacions com ho era en temps del catolicisme més repressor) contrasten amb instants de tendresa que el públic assumeix un pèl tard, creient que hi ha un altre acudit en determinada confessió. Ara, els dos intèrprets, proven un nou format (un nou concepte) que no encaixa prou. El políticament incorrecte sorgeix puntualment recordant un Pepe Rubianes (encadenant insults cap als feixistes), però sobretot fent caricatura de les seves pròpies mares.

Faixedas i Xuriguera es retreuen no estar al costat de les mares quan van morir. Estaven fent bolo, una crueltat del món de l’artista (quan no es desplaçava amb tota la família del circ), que també descriu Corteo, del Cirque du Soleil.

Xuriguera i Faixedas busquen instants de transcendència, com ho pot fer el seu company Quim Masferrer. Si El foraster li ha permès casar espontaneïtat amb una certa sensibilitat per riure’s amb el veí que indaga a la tele (també té una mena de versió de sala…) Xuriguera i Faixedas se’ls té sempre per mordaços, simpaticots, capaços de fer sorna del mort i de qui el vetlla.

En la broma de les mares, reconeixen que els seus fills podrien fer fortuna quan Marcos Ordóñez va apuntar en la seva primera crítica del Teatre de Guerrilla que els recordava a uns famosos televisius Faemino y Cansado. Prova que els articles publicats en els periòdics (o, avui, en webs) poden tenir més transcendència del que l’autoria podria imaginar.