D’Elena Ferrante se’n sap ben poca cosa. És el pseudònim d’un “ésser humà”, diguem-ho així, amb un important èxit literari que s’atribueix haver nascut a la ciutat de Nàpols el 1943. ¿Home o dona…? S’accepten apostes. El relat «I giorni dell’abbandono», es va publicar el 2002 i ja se’n va fer una versió cinematogràfica l’any següent dirigida per Roberto Faenza. Però Elena Ferrante també es coneix aquí per la tetralogia de novel·les de «L’amica geniale», ambientada precisament al Nàpols dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, aparentment molt autobiogràfica pel que fa a la ubicació social i memorística, amb dues amigues com a grans protagonistes. De «L’amica geniale» es va fer també una exitosa sèrie televisiva de quatre llargues temporades. L’obra anònima d’Elena Ferrante, doncs, no és gens desconeguda per als espectadors catalans, sobretot a partir de la literatura.

El que sí que representa una descoberta és la presentació al Teatre Nacional de Catalunya, com a coproductor que n’és, de la versió inspirada o basada, com diu l’autora, del relat «I giorni dell’abbandono», adaptat principalment al francès («Les jours de mon abandon»), amb moments fugaços en italià, per Gaia Saitta, la directora, dramaturga i actriu nascuda el 1978 a Itàlia, establerta a Brussel·les, cofundadora del col·lectiu IfHuman i artista associada al Théâtre National Wallonie Bruxelles.

Amb el títol francès, doncs, de «Les jours de mon abandon», Gaia Saitta fa una mirada molt personal i introspectiva a les entranyes d’una dona dels anys noranta del segle passat, que veu com el seu món ideal de família estable s’esmicola i intenta superar la infidelitat del marit, tirant endavant amb el seu fill gran i la seva filla petita i, un acompanyant important, el gos, Vitesse, un personatge més que ja és en escena quan els espectadors entren a la sala i que, entre neguitós pel viatge de Bèlgica a Catalunya i xafarder pel nou espai, fins i tot fa alguna escapada entre les primeres files dels espectadors com si volgués comunicar-se amb alguns d’ells.

L’actriu Gaia Saitta fa de narradora en primera persona. Alterna la narració amb escenes en diàleg amb els seus fills. Aquests protagonitzen escenes d’imitació de les discussions dels pares com si juguessin a “papes i mames”. Gaia Saitta (Olga) passa per un moment de nostàlgia surrealista quan la filla petita l’obliga a vestir-se amb el llarg vestit de núvia oblidat a l’armari. Vitesse, el gos —o potser la gossa— entra en acció quan, ensinistradament, se’l demana per actuar i perquè sap que rebrà d’amagat la recompensa.

Gaia Saitta fa una aproximació al relat d’Elena Ferrante. La il·luminació, el so i la posada en escena, molt orgànica a jutjar per l’escampall de terra d’adob que hi ha per terra, acompanyen una història de solitud, de desesperació, d’angoixa, de frustració i de revenja. La banyera és un espai ocult on s’insinua allò que no passa mai. I Vitesse és l’únic personatge —gos personificat— que fa un mutis sisplau per força.

L’espai on tot transcorre és el reducte angoixant on es troba empresonat el personatge de l’Olga, una estructura on hi és tot a peces com en un trencaclosques gegant: la banyera, la cuina, la cambra amb el llit de matrimoni, el sofà, el lavabo, unes quantes pantalles de televisió amb imatges de l’època… I per crear un clima de cordialitat, alguns espectadors ocupen també les cadires o butaques que hi ha a la casa d’Olga.

La protagonista interactua sovint amb l’auditori, primer demanant algú que li faci el paper d’un veí de pis, finalment, quan tot sembla que ja s’ha acabat, demanant reforços per desmuntar el que popularment en diríem la paradeta i per deixar net d’atrezzo l’espai escènic perquè, segons Olga, per fer net del passat cal fer net del rastre d’aquest passat i convertir-lo en una platja d’estiu perquè la vida, a pesar de tot, sempre continua sent bella.