D’aquí uns mesos la novel·la d’Elena Ferrante en la qual es basa aquest espectacle tornarà a ser noticia, perquè arribarà al cinema una nova adaptació del text ( la primera la va filmar  Roberto Faenza fa ara dues dècades) dirigida per Isabel Coixet i protagonitzada per Penélope Cruz. Una nova constatació, d’altra banda ,de l’estupenda relació que les arts audiovisuals mantenen amb aquesta enigmàtica personalitat literària de la qual ho ignorem gairebé tot. Això, tret de la seva habilitat en el terreny de l’escriptura, la seva capacitat per connectar amb els lectors i les lectores que han convertit els seus llibres en grans súper-vendes  i la seva edat; en teoria , Ferrante és una persona octogenària que, donat el seu pseudònim i el gran protagonisme que els personatges femenins tenen a la seva narrativa, acostuma a ser vista ( o més aviat, imaginada) com una dona. Però, ves a saber tu.

El cas és que, com us deia , Ferrante ha sabut captar-se alhora l’atenció dels cineastes des que la seva primera novel·la va ser transformada per Mario Martone en la pel·lícula “L’amore molesto”. Molt més recentment va arribar a les pantalles l’excel·lent “The Lost Daughter” dirigida per Maggie Gyllenhaal , un relat que ens demostra fins a quin punt les mateixes platges que a l’espectacle teatral que ara acaba d’estrenar al TNC Gaia Saitta  esdevenen un territori alegrement alliberador i sanador, poden adoptar formes ben amenaçadores. I no cal ni dir que el quartet de novel·les que integren el cicle napolità de l’autora iniciat amb “L’amiga genial”, ha estat transformat en una sèrie televisiva ben coneguda pels espectadors de TV3 que ha rebut gairebé tants elogis com la narrativa que la inspira.

Dons aquest cop, és el teatre el que s’apropia de la seva literatura de la mà de la creadora belga Gaia Saitta. És ella qui adapta , dirigeix i protagonitza la versió escènica d’una novel·la ( la més cèlebre de Ferrante, fins que van arribar les dues amigues napolitanes) que parteix d’una història que tant la ficció com la realitat ens han explicat infinitat de vegades, encara que ho hagin fet amb perspectives ben diferents. Aquí tenim l’Olga, una dona que s’acosta a la maduresa tot imaginant que la seva acomodada vida en companyia d’un marit al qual adora des de fa quinze anys , dos fills encantadors –un nen i una nena, per a que tot sigui perfecte segons el tòpic de la parelleta – i un gos d’aquells disposats a reafirmar que el gos és  el millor amic de l’esser humà, té garantida  un futur ple de flors i violes. Això fins que d’un dia per l’altre el marit la deixa ben abandonada, perquè n’ha trobat una de joveneta que resulta que sí ,que ella sí és la seva dona ideal (com a mínim , fins que d’aquí uns quants anys  li surti al pas una de més joveneta encara).

Què pot fer llavors l’Olga, tret de deixar-se caure per la pendent de la depressió i l’odi barrejat amb l’auto-menyspreu  i l’autocompassió?,  Que pot fer tret de seguir esperant  , a la manera com ho fa la protagonista de “La veu humana” de Cocteau, que es produeixi aquella trucada telefònica que potser ho capgirarà tot i farà que les coses tornin a la normalitat, perquè això que està passant ara ni és normal ni pot ser-ho? I tot esperant que arribi la trucada que no arriba, o que quan arriba deixa anar noves esperances que acaben no complint-se , el que sí arriba és la desesperació que pot conduir directament cap el deliri i l’autodestrucció.  Una autodestrucció que pot tenir alhora  conseqüències funestes tant per als teus fills, com per a  aquest gos que forma també part d’una família ara en estat de dissolució.

Saitta visualitza aquest dolorós  procés farcint-lo d’un neguitós humor que, quan assoleix els seus nivells més inquietants, li obre les portes a les més negres perspectives. Arribats a aquest punt , a l’interior d’aquesta casa amb parets invisibles i interiors distorsionats pel desgavell que es mou dins del cap de l’Olga, podria desencadenar-se la més letal de les tragèdies, com es desencadena sovint a d’altres interiors ben reals en els quals mai podríem haver sospitat allò que estava a punt de passar ,fins que ja ha passat. Donat que en aquest cas l’Olga no té necessitat de parlar-se només a ella mateixa perquè té el públic davant seu , no dubta quan cal (és a dit, tot sovint)  en trencar la quarta paret dirigint-se a aquest públic amb tanta complicitat com la que exhibia quan encara era la Saitta, no havia començat de forma oficial la funció,  i no s’havia ficat dins la pell del seu paper.

Tampoc no dubta en fer servir aquesta complicitat a l’hora de buscar-se un voluntari que estigui disposat a convertir-se en el seu veí, i intentar demostrar-se a ella mateixa davant d’ell que les seves capacitats seductores acompanyades d’uns quants glops de vodka continuen funcionant d’allò més bé, malgrat els tres lustres d’abstinència extramatrimonial. I encara dubta molt menys, a l’hora de modificar lleugerament el final de l’original (un final en el qual el veí tenia un paper força més destacat) i adaptar-lo als nous temps , tot accentuant el feminisme d’allò que va ser escrit fa a la vora d’un quart de segle. Del que es tracta és de deixar a la vista allò que s’amaga darrera el rol estereotipat, la forma com la identitat i la realització personal de l’Olga (una dona intel·lectualment potent que, malgrat tot, se sent del tot impotent quan  el matrimoni ideal esclata davant seu de la pitjor i més tòpica de les maneres) segueix estant  subjecte a la dependència emocional del seu rol com a esposa feliçment realitzada dins del matrimoni.

I a l’hora de desmuntar rols i estereotips, l’Olga i la Saitta coincideixen en que el primer que cal fer és desmuntar l’estructura d’aquesta opressiva llar simbòlica que no permet ni el creixement ni l’alliberació personal. Allò de trencar la quarta paret , es transforma llavors en una participació del públic destinada a desfer per complert les parets de l’estructura escenogràfica. No deien els revolucionaris del maig del 68 que sota les llambordes es trobava la platja? Doncs per sota i darrera d’aquestes estructures escenogràfiques , passa exactament el mateix. La platja es converteix així en una metàfora potser excessivament naïf i colorista de tot plegat. Però força efectiva a l’hora d’aconseguir que , mentre el públic que s’ha apuntat a fer també de tramoista s’estira damunt les estovalles per prendre el sol i rebre els nostres aplaudiments, ens quedi clar que , per respirar l’aire pur, cal desfer segons quines cases. Aquest espectacle ho aconsegueix utilitzant uns bons recursos que no sempre funcionen amb la mateixa eficàcia i que arribat el tram final prenen un tarannà un xic massa discursiu . Però que alhora , saben transmetre amb aires tragicòmics l’abisme que s’obre sota els peus de totes les Olga que segueixen corrent pel món, quan s’acaba el fals conte de fades i s’acaba també el subministrament d’anissos.