La companyia de teatre familiar Les Bianchis estrenen, per fi, una producció prevista pel curs passat i que la Covid va aturar en sec. Es tracta d’una nova comèdia fantasiosa amb alguns tocs d’emoció. Hi ha una aventura contínua que podria recordar a l’Alícia al país de les meravelles, a La història interminable o al Jumanji, des anys 90. I, de rerefons, hi circula la pèrdua que fa humitejar els ulls per moments. Al menú infantil de macarrons li escampa una vinagreta que esclat en la pail·les emotives de fills i adults.

La peça, àgil i imaginativa, convida a recordar les tardes, me la mort de l’àvia amb molta més naturalitat i enteresa que la mare. Les Bianchis (Les clinck, va ser la seva peça anterior) insisteixen en un món carregat de fantasia en el que també hi coincideixen amb Càudia Cedó (Una gossa en un descampat, Tortugues: la desacceleració de les partícules, o L‘home sense veu) que n’ha estat la dramaturga.

Les croquetes de l’àvia són un recurs tant identificable per a tothom que s’ha convertit, sovint, en ganxo d’anunci a la tele. Aquí, les croquetes simbolitzen la pèrdua del seu contacte: Ja mai més podran celebrar les croquetes però tampoc la seva conversa tendra i pacient i els seus detalls fets a mà, com la manta suau per abraçar-s’hi i dormir des de criatura. La màgia de Les Bianchis (Israel Solà sap despullar l’espai de pel·lícula en el més essencial, per reivindicar el joc imaginatiu de la criatura) permet convertir en personatge la manta perduda, però també un xumet i una Barrufeta en una mena de sala en la que no se sap ben bé que o a qui s’espera amb una rata arxivera de recepcionista. Una fantasia grotesca que aconsegueixen fer-les creïbles les ganes de joc de les intèrprets.

La mort, la pèrdua, no s’ha d’amagar. Quan es fa, sovint, provoca més dolor. En canvi, sí que es pot viure la pèrdua (d’un ésser estimat, d’un objecte o de la infància) amb un punt de dolor però mantenint-la amb un somriure en el record. Cedó escriu amb intel·ligència que l’angúnia de després del “Chim-pun!” se la supera amb la il·lusió de “Ta-chan!”. Cada nova etapa convida a noves experiències sense necessitat d’anul·lar les anteriors: Un adult és també un infant que s’ha fet gran. I, per tant, aquesta obra commou i diverteix tant a nens com als seus pares, tiets i avis. Aquesta és la màgia de les croquetes….