Poques vegades hom
surt tan reconfortat del teatre: amb unes ganes immenses d’estimar la vida i
abraçar-la amb desfici. Pau Roca desgrana una història farcida d’emoció. Ho fa
des de la més absoluta i radical honestedat, suscitant la complicitat del
públic des del primer moment. En rebre’ns, amb tota senzillesa i un somriure
als llavis, va recavant la simpatia de tots i cada un dels convocats. Pau Roca
ens explica en el programa de mà la profunda petjada que va deixar Duncan
Macmillan autor de Pulmons (Lung, 2011), en la companyia Sixto Paz que la va
estrenar fa quatre anys. La companyia que ha transitat per textos i propostes
dramatúrgiques molt diferents però servant sempre un compromís amb el teatre
com a eina de transformació social, torna a un teatre intimista de la
quotidianitat. Retroben a un Macmillan que llança una audaç proposta amb un
text teatral atípic (Every Brillant Thing, 2013); els de Sixto Paz i un
esplèndid Pau Roca el converteixen en una experiència excepcional.

Es tracta d’un
monòleg que requereix una certa implicació del públic per a que funcioni, és
per això que la rebuda del públic a la sala és un moment fonamental. Roca
exerceix d’anti-vedete perfecta. La resta és la història d’un personatge marcat
per la profunda depressió que pateix la seva mare. Des de la més tendre
infantesa, el nostre protagonista intenta apaivagar els desitjos suïcides de la
mare confeccionant una llista de les 1000 coses per les quals paga la pena
viure. Una llista que anirà ampliant a batzegades al llarg de la seva vida. L’exercici
amb tota la càrrega naïf que es vulgui, acaba convertint-se en una fórmula
eficaç per exorcitzar els propis dimonis. Però la màgia de l’espectacle no està
tan sols en el text, el prodigi esclata quan s’és capaç de crear una veritable comunió
amb els convocats. Ara amb un xiuxiueig a cau d’orella, ara amb una increpació
directa, el públic va prenent paper en la representació i tots acceptem de bon
grat tota mena de convencions per continuar el joc fascinant al que ens lliurem
sense recança. Al final creiem comprendre que era allò tan complex de la
catarsi o, si més no, gaudir del mateix efecte terapèutic de la llista. Tant de
bo aquest espectacle tingui una llarga vida i pugui arribar a milers d’espectadors!