La memòria de la caçera de bruixes a Catalunya és un capítol essencial de la nostra història que s’ha de recuperar, i de fet ja s’està fent tant des de la vessant investigadora com des de l’art: hi ha hagut les novel·les d’Irene Solà i també al teatre fa uns anys es fa estrenar Así bailan las putas de la Cia. Sixto Paz, on apareixia l’impactant dibuix de Joana Call desmembrada després de ser ajusticiada per acusacions de bruixeria.

Aquest dibuix també juga un cert rol a Vosaltres, les bruixes com un dels múltiples testimonis, sobretot escrits, que recullen els processos de persecució, ajusticiament i tortura de les bruixes, i que s’han extret de les investigacions del principal autoritat en la matèria, Pau Castells. En aquest sentit Vosaltres, les bruixes és una obra informativa i així ho testimonia el fet que a la sortida el públic pugui trobar al vestíbul taules plenes de les còpies d’aquests manuscrits. Així doncs, qui conegui poc o res d’aquesta qüestió farà bé d’anar al teatre per aprendre’n.

Dit això, la forma que acaba prenent l’obra per transmetre aquests testimonis, dits en un bell català adaptat a la intel·ligilitat actual però que conserva força els deixos de l’època, edevenen excessivament prolixos i de vegades costa seguir-los. Hi ha un treball de recopilació i recosit, però l’obra no acaba d’enlairar-se excepte en una última escena en què es fa un pas més cap a la fabulació i, a mode de colofó amarg, s’imagina quina conversa banal hauria pogut tenir un grup d’homes en la nit després d’un d’aquests ajusticiaments.

La direcció d’Alícia Gorina (creadora admirada, d’altra banda) opta per recollir tot aquest material i exposar-lo de manera més aviat freda en una escenografia de Max Glaenzel i Sílvia Delagneau que oscil·la entre allò museal i el blanc d’un laboratori que envolta la sala. L’obra té un crescendo reforçat entre d’altres per l’evocador vestuari de Delagneau, però això no impedeix la pulcritud un pèl excessiva que s’ensenyoreix de la peça i que els breus moments on hi ha pinzellades de reflexió no vagin més enllà. S’agraeix que no s’hagi caigut en un to doctrinal, perquè els testimonis són prou eloquents per si mateixos, però hi ha la sensació que la voluntat d’explicar i il·lustrar no s’han traduït en una forma artística que faci un pas més enllà.

Dit això, l’espectacle compta amb un elenc notori d’actrius, un signe evident de suport a la causa feminista, i també una possible resposta a una de les preguntes que ens fa l’obra: i llavors, de qui som filles, nosaltres? Una pregunta que ja respon el mateix Pau Castells quan afirma que, mal que ens pesi, som fills dels acusadors, no de les bruixes que es van assassinar (i potser, d’aquí, també, deriva el títol). En el repartiment destaquen les veteranes, Lourdes Barba i una afinadíssima Montse Esteve, i també constitueix una glopada d’aire fresc la presència de Mònica Almirall, que com a actriu s’ha solgut prodigar més aviat pels escenaris alternatius de la ciutat.