En els darrers anys, Albert Arribas s’ha anat perfilant com un director amb una forta marca autorial: de gust antimimètic reconeixible, intèrprets de predilecció (Màrcia Cisteró i Oriol Genís al capdavant), autories fetitxe (s’ha erigit com el nou paladí de Cunillé, després de Zarzoso i Albertí) i un clar pénchant per la cosa canònica, a poder ser culta, exquisida i una mica fora dels circuits habituals. L’obra que avui ens ocupa és Les bacants i no és exagerat dir que Eurípides —si més no, amb una certa fidelitat textual— constitueix un nom inusual a les cartelleres catalanes d’avui.

Les bacants és una coproducció del mateix Arribas (Centaure Produccions), La Gleva —que ara s’ha rebatejat com a Teatres del Farró, amb un canvi de nom i de web certament desorientador per als espectadors— i el Festival Clàssics. Desconec si es tracta d’un encàrrec del festival al director; en qualsevol cas, l’espectacle és un muntatge plenament Arribas, en el millor sentit. No en va l’any passat va recollir un Premi Serra d’Or a la millor aportació a l’escena contemporània i un Premi de la Crítica de les Arts Escèniques a millor espectacle de petit format.

Aquesta versió arribiana de Les bacants té dos grans encerts: l’elenc, que brilla al meu parer amb una gran cohesió, malgrat que Cisteró s’endugués per l’obra —entre d’altres de la temporada passada— el Memorial Margarida Xirgu. Com Cisteró, Antònia Jaume i Marta Ossó també són habituals del director, i de fet aquí conformen el mateix elenc que a Beuarra d’Albert Balasch (2022). El pòsit de treball conjunt es nota, i també la direcció d’actors d’Arribas, cada cop més solvent i que acumula moments antològics com el Verbagàlia de Víctor Català i la tirallonga de noms de Valère Novarina a Opereta imaginària, ambdós encarnats pel llegendari Oriol Genís. Cisteró, Jaume i Ossó excel·leixen en un muntatge de cambra en què el pes de transmetre un text ardu a frec de públic recau gairebé tot en la interpretació. Les tres interpreten diversos personatges i operen uns canvis de registre que són en si mateixos un motiu per anar a veure l’obra.

L’altre gran encert del muntatge és justament aquest, el dels canvis de registre: davant d’un text que difícilment pot generar identificació al públic actual, Arribas opta per oscil·lar entre moments de pathos que recullen la dimensió tràgica de l’original i força passatges que exploten el ridícul, l’histrionisme i fins i tot un registre de taiatru. Aquest vaivé li permet treure una punta insospitada a una obra que seria difícil de digerir —per les accions, no pel text traduït a un català molt bell per Jordi Pàmias— si s’hagués mantingut en la solemnitat. Ens guanya el paroxisme triomfal del Tirèsias de Jaume, les rialletes bàquiques de Cisteró, i també els seus vells, i el patetisme del Penteu d’Ossó. És un dels pinyols de la direcció arribiana: l’interès sistemàtic per defugir el realisme, poc habitual i que de vegades ens ha fet suar —recordem l’exigent combinació cunilléarribiana a El jardí— però suposa un valor diferencial respecte al costumisme d’aires audiovisuals tan habitual al teatre català actual.

En aquestes bacants, la fluctuació entre registres s’acompanya del joc lumínic que torna blancs els passatges més tel·lúrics, mentre subratlla en la resta de moments el vermell del terra i les vestidures que són alhora atrezzo i vestuari, matisos del vi que porta el nou déu i de la sang del desmembrament final. Proposta que va a càrrec de Sílvia Delagneau, i que proporciona alguns moments de teatre essencial, de transformació d’un manyoc de jerseis en un cap humà o d’una faldilla en una cabellera. Em convenç menys l’estratègia de posar i treure roba com a recurs de dinamisme escènic i la lletjor d’algunes de les peces de roba triades. Però això últim potser té a veure amb el gust per la indumentària vulgar d’una certa escena hipster, i ja és una altra història.