Les tres actrius reben al públic a la penombra. Arrenquen el text com si fos una oració que ja té gastades el sentit de les paraules i que adopta una mena de cantarella. Tot envaeix un vermell que trasllada al color del vi, a les escenes hedonistes i, també, a la sang humana. Els déus juguen; els humans ballen al seu compàs. Arribas té un trio triomfador amb Màrcia Cisteró (Moro com a país), Antònia Jaume (F.R.A.U.) i Clara Ossó (Sala de miralls). De fet, formen part del seu equip habitual (eren el mateix tàndem de Beuarra, en el que entrava en joc era un món molt més íntim i amb unes coordenades empatitzadoes amb l’univers d’Albert Balasch). Les tres intèrprets es desdoblen amb bona part dels protagonistes de l’auca, simplement mudant-se peces de roba i canviant el to i el moviment. Té un punt lúdic de teiatru, que l’allunya de la pesantor d’un teatre grandiloqüent, pretensiós.

Ara, què es pot esperar d’un fill que Zeus l’ha dut incrustat a la cama perquè el pare, volent ensenyar la seva potència a la mortal Sèmele, l’acaba estabornint amb un llamp? Què pot fer sinó empoderar-se a cops de copes de vi i buscant un exèrcit de dones (les bacants) que l’adult (constatant que port imprès l’ADN de Zeus)?. Què pot sortir malament si Penteu, en comptes d’empatitzar amb el destí de Dionís prova d’expulsar-lo de Tebes, on s’anuncien festes indecoroses que pot afectar el bon nom de casa seva? Les bacants és una tragèdia que porta una mare a assassinar el seu fill, creient que era una bèstia. Una mala passada com la de Medea. La intransigència i també les enveges i orgulls dels déus fan la resta. Els humans són simples peons del taulell. Si Prometeu rep un càstig diví per a encendre la intel·ligència humana, Dionís juga a la venjança de l’Olimp (L’última f**king nit). La peça té empenta gràcies al generós treball interpretatiu i a una mirada dessacralitzadora de la tragèdia grega. L’home que es pensa superior dels mortals en surt escaldat. Molta més empatia i dolor es troba a Verbagàlia, que aquests dies també presenta Albert Arribas a l’Àtrium, reivindicant tota una Víctor Català dramaturga.